Dijous van aparèixer a molts carrers de Barcelona, de l’Hospitalet i de Sant Cugat banderes espanyoles enganxades de manera furtiva, apressada i compulsiva en contenidors, marquesines d’autobús, senyals de trànsit i altres punts del paisatge urbà col·locades, això sí, a una alçada mitjana d’un metre i mig d’alçada.
La bandera en qüestió és l’actual bandera constitucional espanyola, amb les dues franges vermelles, la groga i l’escut constitucional. És a dir, la mateixa que oneja, a molts més metres d’alçada en centenars d’edificis d’aquestes tres ciutats. Per com i quan va ser feta l’acció nocturna d’enganxar adhesius, és evident que els seus autors ho van viure com una acció clandestina. És a dir, van actuar de manera subversiva per estampar una bandera que no només és oficial sinó que és obligatori penjar-la en tota institució pública que en llueixi.
Ara s’enfrontaran a una simple denúncia administrativa perquè, en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, l’enganxada d’adhesius en llocs que no pertoquen suposa una vulneració de l’ordenança de civisme. És igual que hi haguessin penjat una bandera espanyola, una d’asturiana o un post-it amb un anunci d’un pis en venda. La mateixa ordenança diu que si allò enganxat és constitutiu de delicte (com una amenaça de mort o una proclama terrorista) la sanció és més greu. No és el cas perquè, insisteixo, el que es va enganxar és un símbol legal i obligatori.
Aquesta actuació feta des d’una sobreactuada clandestinitat s’emmarca dins d’un relat segons el qual l’espanyolisme a Catalunya s’ha de viure des de la nocturnitat, l’ocultisme i la repressió. Com si algú els impedís manifestar-se cada cop que vulguin. Com si no tinguessin un 39% de la representació política al Parlament. Com si el 85% de l’audiència televisiva no fos en castellà. Com si no tinguessin la llibertat de convocar eleccions i referèndums, ells sí, quan els plagui, com és el cas de l’OTAN o la Constitució europea. Res hi fa si la bandera espanyola és la que és d’obligat lluïment o que en cas de dubte la justícia, el poder polític i el militar estigui al costat d’aquest espanyolisme.
Resulta curiós, i a vegades suscita enveja, manifestar-te de manera rebel per una cosa que ja es té. Però quan això passa, una de dos: o ho fas per victimisme o, efectivament, és perquè penses que allò que tenies ho estàs començant a perdre perquè no ho has sabut defensar des del convenciment i la seducció.
