“Els fets alternatius no existeixen. Són mentides sense més”
Jimmy Wales cofundador de Wikipedia i fundador de Wikitribune
Els fets alternatius no existeixen però si la seva interpretació. Què aporta més veritat, el fet en si, provat i verificat, o la reelaboració del fet que acaba desembocant en un de nou? De vegades, la veritat revela menys que una mentida carregada de veritat, que descobreix i autentifica al que la diu. Si per a Tomàs d’Aquino la veritat equival a l’ésser, per a molts la veritat implica beneficis a costa d’un altre. Autentificar implica tenir la voluntat d’apropar a la veritat, desentranyar, advertir, revelar, desvetllar, confirmar i provar la realitat del vel vaporós compost d’imaginació, fantasia, èpica, somni i recreació que es posa en tot esdeveniment, tant individual com col·lectiu.
En un moment en què la gravetat que atrau la veritat ha estat alterada per la proliferació de l’estètica del rumor, de la post veritat, dels trols (gent que utilitza un discurs en el què no creu per revoltar als ciutadans), de somnambulisme intel·lectual entre il·lusió i realitat, afloren veus que demanen autentificar la realitat per retornar-li la capacitat de verificar el que ens envolta. La resposta a una veritat revelada és atacada amb veritats buides, coixes, que busquen provocar la confusió, el malentès, l’ofuscació, l’esborrat per perforar la veritat.
Llocs comuns, com la transparència política, busquen deixar sense cos i sense forma el que desitgen evitar. Un objecte transparent té la propietat de dissipar-se, si el posem molt a prop dels nostres ulls; però, si ens acostem a un objecte opac, ens permet observar totes les seves imperfeccions, aproximar-nos més a la seva naturalesa. Aquells que busquen autentificar no sempre busquen mostrar el que passa sinó establir una estratègia d’aparença de veritat. Moltes vegades no s’adonen que un arc de Sant Martí és, alhora, un efecte òptic, com una revelació, com un instant d’ensomni. Tan fals és viure afirmant les propietats màgiques de l’arc de Sant Martí com negar que, en ser tan sols un efecte òptic, no ha de permetre’ns somiar. La cultura se sosté, gràcies al mite que és, alhora, lloc de veritat i de manipulació d’aquesta. L’home camina pel món com una espècie fabuladora que neix, viu i mor construint relats que forgen una realitat que, amb el temps, és atrapada per la irrealitat. La força del mite no només forja una societat dotant tant de fortaleses com de debilitats, sinó que també es dóna en el pla individual, doncs som el resultat d’experiències viscudes i després mitificades. La nostra biografia és el resultat d’un relat farcit de desitjos, mentides, il·lusions, somnis i realitats que s’alimenten els uns dels altres, dotant-nos d’una identitat mítica, encreuament d’invenció i veritat. El viatge vital de Hamlet és el d’un verificador dels fets. Vol descobrir els assassins del seu pare. Per a això, s’aparta del món i de la cort, vivint a ulls dels altres com un ésser turmentat, que busca la veritat, apartant-se de la realitat.
Per poder autentificar el que passa, Hamlet observarà, buscarà, furgarà com una entitat trastornada que vaga a la recerca de la veritat. No obstant això, quan decideix actuar per castigar els assassins del seu pare, deixa de buscar la veritat per buscar només venjança, deixant el càlcul, motivat per l’odi i enfonsant-se en la mentida. Ja només la mort dels culpables dotarà de sentit a la veritat revelada. William Sheskeapare sembla proposar que només es pot autentificar si es viu d’esquena a la realitat. Si s’actua en el gran escenari del món, només és possible fer-ho com a entitat tràgica, contradictòria, a mercè del somni i la realitat. El desdoblament de la societat entre els que veuen i els que actuen té la seva màxima expressió en la falsa aparença de sotmetre la realitat a les dades, a una datificació que mostri amb precisió el que som a costa de perdre i enderrocar el mite de la nostra singularitat. L’aparició d’entitats públiques i privades que es mostren com acusadores de la realitat, generadora d’injustícia, té com a contrapunt veure en els miracles un engany i en la fe un inhibidor de la realitat. Davant la passió que s’obri el cel perquè puguem veure la veritat, hem d’anteposar que només és possible acostar-s’hi si un reivindica i actua com a animal imaginatiu que no és aliè a les seves pròpies creacions.
