Es va fer molt famosa durant anys una gran frase televisiva: “Sue Ellen, ets un pendó”. La deia el patriarca de la mítica sèrie Dallas, que durant els anys vuitanta del segle passat ens va tenir a molts amorrats a la televisió tot esperant-ne la dosi setmanal. Amb aquella sèrie va començar el boom de TV3, de la gran màquina de normalització del català durant dècades. I aquella dona amb tendència a prendre sempre una copa de més feia un tàndem impagable amb la seva mitja taronja, el malvat JR Ewing, l’hereu d’uns rics petrolers texans. En JR dominava tot i tothom… menys na Sue Ellen, que sovint el posava públicament en evidència i ell no podia fer-hi més que demanar-li que no li muntés un numeret. Això sí, la rebel•lia d’aquella dona permanentment despitada mai no passava d’aquí. Ella seguia vivint en el luxós ranxo, i via. La història de José Montilla i els seus socis del tripartit ja és una mica això, no troben?
Alguns veuen Montilla com a malvat. Jo em limitaré a trobar-lo extremadament calculador. I bo i sabent que ell és l’amo i senyor d’un PSC que institucionalment a Catalunya mana gairebé a tot arreu, no cal ni esmentar el factor poder que el guarneix. Identifiquem-lo, doncs, per un moment, com el JR de Cornellà. I per reblar, ben a tocar d’ell, tenim Esquerra i Iniciativa –alternant-se en el paper de Sue Ellen–, que malgrat els anys i panys de matrimoni acumulats encara no poden evitar certs numerets recurrents. I és que sense aquest component de conflicte permanent, ni JR ni Sue Ellen no haurien triomfat televisivament com ho van fer, ni el tripartit faria tants anys que controla –és un dir– el Govern de la Generalitat i els principals ajuntaments del país. És la flama que els manté vius, electoralment parlant, és clar.
De fet, un bon termòmetre per ensumar quan s’apropa un període electoral a la Catalunya del Tripartit consisteix en identificar els moments de màxima crispació entre els socis del Govern. Ara en tenim un, a tomb d’un Estatut que Montilla només va començar a defensar quan va assumir la presidència de la Generalitat, i que els republicans van blasmar només quan Artur Mas els va fer un avançament sense pre-avís i va pactar primer que ells el text amb ZP. I ara encara voldran fer-nos creure que fan casus belli intern d’aquest “artefacte inestable”, tot emprant expressió maragalliana.
És la política i l’art d’actuar, amics! Ja ho va deixar escrit el gran guionista Arthur Miller, a propòsit de certes “experiències persistents” com les periòdiques escenificacions d’enfrontament entre els socis del Tripartit: “No sé pas com podria demostrar-ho, però jo crec que quan es viu envoltat d’aquesta massa agitada de representacions “teatrals” volgudament falsejades resulta cada vegada més difícil, per a moltíssima gent, identificar la realitat”. I la “realitat” que consisteix en què al final PSC, ERC i ICV sempre acaben pactant poder és la que els socis tripartits no volen que es percebi quan s’albiren eleccions a l’horitzó. Ara! Sobretot, no oblidéssim que al final, sempre, sempre, sempre, després d’una gran refrega, en JR i na Sue Ellen acabaven enllitats.
