Aturats, ni de dretes ni d'esquerres

"Un govern no pot basar el seu motor d'actuació en l'esperit d'una ONG que actua en mig d'una catàstrofe humanitària"

Més de vint-i-tres mil aturats més a Catalunya el mes d'agost i més de mig milió de catalans que les estadístiques oficials reconeixen que no tenen feina. L'atur del mes passat a Catalunya va doblar el del conjunt d'Espanya que és, amb diferència, l'estat europeu amb taxes més altes de desocupats. Es veia a venir i ningú no s'ha posat les mans al cap. De fet, el ministre Celestino Corbacho ja ha reconegut que la seva previsió és que l'atur continuï creixent. El mes d'agost van tornar a l'atur el 84% de les persones que havien trobat feina els tres mesos anteriors.

Ni el pla E, amb els seus grans cartells, ni confiar en l'ocupació estacional vinculada al turisme, són solucions. Com tampoc ho són els 420 euros. Gairebé tothom ha criticat la mesura per improvisada, però José Luís Rodríguez Zapatero s'ha defensat dient que governar és fer front a situacions imprevistes. Si a aquestes alçades, amb una crisi que va començar a donar símptomes d'alerta el 2006, que es va començar a manifestar el 2007 i que va esclatar amb virulència el 2008 encara es considera que l'afectació en el mercat laboral no era previsible, tenim un problema. Un govern ha d'actuar bàsicament per crear les condicions perquè passin algunes coses, perquè d'altres no passin i per mitigar l'efecte de les inevitables, però no pot basar el seu motor d'actuació en l'esperit d'una ONG que actua en mig d'una catàstrofe humanitària.

Aquesta setmana ha renunciat a la seva acta de diputat l'exministre Jordi Sevilla, que li havia d'ensenyar economia a Zapatero en dues tardes. Sevilla, president de la comissió d'economia del Congrés, s'ha mostrat molt crític amb les mesures que ha pres els últims mesos el ministeri d'Economia. Amb la seva renúncia, evita haver de votar els pressupostos generals de l'estat per l'any vinent, i ara el Madrid polític especula quan trigarà Pedro Solbes en deixar el seu escó precisament per evitar haver-ho de fer. Ja no és una discussió entre dretes i esquerres, els ortodoxes creuen que s'està gastant tant i tant malament que això no hi ha per on agafar-ho. Aquestes situacions acaben sempre igual, amb la temptació de solucionar-ho amb una política fiscal agressiva. En aquest cas per apujar els impostos, la qual cosa significarà previsiblement acabar d'ofegar una economia que viu amb l'aigua al coll. 

El govern català ha dit que no seguirà l'exemple i que no pensa apujar la pressió fiscal als catalans, que encara paguem l'impost de successions entre d'altres taxes. Però ja no n'hi ha prou en què ens diguin el que no faran, ni tant sols el que faran, sinó que cal que facin alguna cosa i que sotmetin a la prova de les xifres si està en la línia correcta. No ens cal tanta capacitat d'improvisar i sí més disposició a rectificar.

 
 

Comentaris