Quatre dècades sotmesos a la disciplina d’un règim polític basat en les catifes sense aixecar i el repartiment del poder entre les elits extractives i els qui van manegar els fils de la Transició, allà i aquí, fan molt de mal. Quatre dècades atrapats en una lògica en què els partits que funcionen són aquells que actuen com a simples estructures dedicades a gestionar el poder que els ha correspost en cada moment i a repartir-lo entre els seus fidels. No hi ha hagut cap intent seriós de reformar un sistema que no disgustava ningú perquè permetia viure a uns pocs elegits en una societat paral·lela. Aquest règim està en crisi per primera vegada com a conseqüència de la voluntat de més de dos milions de catalans de deixar de formar part d’aquest sinistre club que premia l’autoritarisme, la repressió i el patriotisme i castiga la democràcia i els valors republicans.
Però en aquest inici de revolta pacífica no conclosa, les adhesions no sempre han estat apassionades. Els partits hi han arribat empesos per l’instint de supervivència, temorosos de ser esclafats pel carrer. Probablement per aquesta raó, a hores d’ara les maquinàries dels partits, els aparells, continuen atrapats en la lògica del 78, mentre que els líders que van donar la cara l’1-O i el 27-O, ara a la presó o a l’exili, van fer el pas cap a la ruptura i la revolta i es van situar al cantó del carrer.
El 2019 comença amb un PDeCAT dividit entre els amants del peix al cove i els qui consideren que el mètode convencional de negociació i reverències a l’Estat ja no pot donar cap fruit i que cal fer via. ERC també ha pres la via possibilista, alhora que centra el seu discurs a eixamplar la base fins a arrossegar Madrid a un referèndum pactat en una data indeterminada. JxCAT, potser per no tenir un aparell de partit al darrere, fia tota la seva estratègia a la legitimitat de Carles Puigdemont i a la força de La Crida, però sense un full de ruta viable a curt termini, tenint en compte que al davant hi ha un Estat amb pòsits dictatorials. I la CUP, que explica que té per objectiu la caiguda del règim del 78, però que no va més enllà de fiscalitzar l’executiu de Quim Torra i de constatar que, efectivament, la República és només imaginària. Els cupaires tampoc no arrisquen: no volen que se’ls consideri socis del Govern, no van voler entrar a la Mesa ni gestionar una conselleria, ni en el mandat de l’1′-O, ni ara. Són l’oposició clàssica que en el marc del règim del 78 es fa entre esquerra i dreta, un eix que, mentre Catalunya no tingui sobirania financera, serveix exclusivament per gestionar engrunes.
Per al 2019 cal una actitud política transversal –no necessàriament un moviment unitari- que desbordi la lògica de partits del 78. Abandonar del tot el peix al cove madrileny i les fantasies de pactes amb socis del 155, i ser conscients que el combat no va de dreta i esquerra, sinó de llibertat o repressió. El carrer resisteix, sí, però no pas per tal que uns pocs es reparteixin alcaldies o conservin el seu escó a Madrid fent reverències al PSOE.
