S’ha dit i s’ha escrit, al fil dels darrers esdeveniments polítics a Catalunya i de la resurrecció de l’antiquíssim debat sobre la sociovergència, que els socialistes han pres ja una decisió: la governabilitat a Madrid és incompatibles amb el tripartit català. A Madrid, el PSOE necessita una imatge centrista que arraconi a Rajoy a l’extrema dreta. Per tant, es tracta de buscar una aliança amb els qui tradicionalment han ofert als governs espanyols en minoria la possibilitat de vestir-se de centre, des de Suárez fins a Aznar, passant per Felipe González: Convergència i Unió i el Partit Nacionalsita Basc. Però mentre el suport del PNB es pot aconseguir –com s’ha demostrat amb els últims pressupostos- malgrat haver-los desallotjat del govern basc, el suport de CiU és incompatible amb el tripartit català. Segons aquestes fonts orals i escrites, Zapatero ja hauria pres la decisió de donar el tomb a la situació. Si el que impedeix el suport de CiU al PSOE a Madrid és l’existència del tripartit, carreguem-nos el tripartit. Que Convergència governi Catalunya, amb el suport explícit, amb l’abstenció implícita o amb la no hostilitat dels socialistes, i a canvi d’això que els convergents garanteixin a Madrid una majoria estable i amb imatge de centre a Zapatero.
Diuen els qui sostenen que Zapatero ja ha pres aquesta decisió que també s’ha enfrontat amb el màxim obstacle que hi ha per dur-la a terme: la figura del president Montilla. El president Montilla perdria la presidència en cas que aquesta decisió fos ferma, i per tant hauria de ser sacrificat. Això no vol dir que anés de conseller en cap d’un president convergent. Vol dir que se li trobaria una alternativa al capdavant del PSC i que se li oferiria una sortida personal digna. L’operació, segons els seus profetes, encara tindria una torna: un possible acord per l’Ajuntament de Barcelona, de manera que els socialistes, si deixaven de ser el partit més votat a la ciutat, no quedessin a la intempèrie de l’oposició.
La teoria sembla que lligui. Però jo personalment no me la crec. O dit d’una altra manera: només me la creuria si hi hagués eleccions anticipades. Si els socialistes han decidit això, si volen fer aquest canvi de peces, ho han de fer ara mateix. Si no, és tard per Zapatero. No quadra el calendari. Si fos veritat que la decisió estigués presa, es convocarien eleccions catalanes d’una manera molt ràpida. Oi que no es convocaran? Doncs deu ser que la decisió no està presa, ni tant sols està en cartera. Parlar-ne és la manera d’anar preparant unes eleccions catalanes a les que els socialistes no volen arribar presoners del tripartit. És a dir, presoners dels seus socis. Com tampoc hi volen arribar Esquerra o Iniciativa. Convé que siguin imaginables altres horitzons.
Si Zapatero hagués decidit acabar amb el tripartit, forçaria –i té maneres de fer-ho- unes eleccions anticipades a Catalunya. Però em fa l’efecte que no ha decidit i que –fins i tot per imatge- no creu que li convingui en cap cas que els socialistes perdin la presidència de la Generalitat en les úniques eleccions importants que hi ha abans de les seves. Rumors n’hi ha de tota mena. Declaracions, de tots colors. Però si jo m’hagués de jugar els quartos, la meva aposta continuaria sent que tornarà a haver-hi tripartit si els tres partits sumen majoria. Perquè l’escenari s’obri a d’altres pactes o altres combinacions, hauria de fallar aritmèticament l’aposta principal. Per això no hi haurà eleccions anticipades. Per això seran el dia que toquen, ni un dia abans.
