Era evitable la lectura polititzada de la gestió de la crisi dels atemptats? No. Segurament, alguns ingenus o utòpics s’ho pensaven, però la sociologia de la Catalunya contemporània ho fa impensable. En primer lloc, perquè Catalunya no és un país normal: busca legitimar el ser i l’existir des de fa segles davant d’aquells qui la volen veure en la residualització nacional. I, malauradament, els atemptats es van perpetrar poc abans que el país afronti un referèndum d’independència del qual cada dia queden menys incògnites per resoldre. El relat que la política catalana tenia instaurat, el del popularment conegut com a Procés, no podíem pensar que es diluís així com així malgrat la barbàrie.
Els qui van fer-ne aquesta lectura, o són ingenus o són hipòcrites. De fet, em decanto per la segona, atès que de bon començament (i no pas gaires hores després de l’atropellament) El País ja publicava a la web una anàlisi de Lluís Bassets on es qüestionava si els Mossos d’Esquadra podien gaudir de “tots els mitjans de coordinació internacional”, ja que “els seus mandos estenen constantment ombres de dubte sobre el comportament constitucional dels seus comandaments”. Per tant, els qui després van intentar posar en ridícul l’independentisme per exhibir estelades (amb crespons negres) a la manifestació van ser els primers a polititzar la gestió de la crisi: les dues editorials del dia de després, tant a El País com a El Mundo, no deixaven dubtes que la batalla pel relat, arrelat en el debat sobiranista, continuava malgrat tot.
En segon lloc, la cultura periodística mediterrània té poca influència calvinista: és clientelar per naturalesa, participa de la polarització del sistema de partits i hi ha jugat desacomplexadament des del seu inici. Respon a allò que els professors Hallin i Mancini cataloguen com a “advocacy press“. I, en aquest context, no és d’estanyar que l’establishment político-mediàtic hagi intentat lluitar per controlar l’argumentari des del primer minut. Igualment com, barroerament, també van fer després dels atemptats d’Atocha del 2004.
Certament, el problema no és la subjectivitat honesta amb què treballa el periodista (la necessària diversitat de punts de vista amb què s’analitza un esdeveniment), si no la complicitat que alguns han demostrat amb aquells que han volgut contaminar la informació que es donava dels fets. Les veritats interessades que van servir per deslegitimar una eficaç comunicació de crisi per part del Govern català i els seus Mossos o les reivindicacions honestes de les entitats socials que van criticar enèrgicament la hipòcrita presència de la Casa Reial i el Gobierno a la manifestació del 26A: tant per la lenta resposta a la crisi, com per la política de venda d’armes al Pròxim Orient.
Dos exemples. Per una banda, Alberto Estévez, el fotògraf d’EFE que va immortalitzar la instantània que La Razón va publicar en portada i que intentava justificar que Carles Puigdemont i Ada Colau havien instrumentalitzat la manifestació, per Twitter va criticar durament l’ús intencionat que es va fer de la seva imatge per part d’aquest mitjà. Per altra banda, Aleix Sarri, assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa, va desemmascarar en pocs minuts (i també a Twitter) l’intent del director d‘El Periódico, Enric Hernández, de vincular el govern de la Generalitat i la seva seu d’ACCIO a Dubai amb el criticat comerç d’armes. Les oportunitats de negoci de les empeses catalanes als Emirats Àrabs són, sobretot, en l’àmbit de l’alimentació, la indústria farmacèutica i la química.
Hi va haver premsa que va tirar pel dret sense contrastar (com els qui van entrar a habitatges precintats a Ripoll), d’altres que van intentar justificar allò injustificable per no perdre el favor de l’establishment. De ben cert que determinades decisions editorials no han d’embrutar la bona feina dels redactors, com bé recordaven alguns companys per les xarxes; però no és menys cert que el què queden són els grans titulars, les editorials i les portades, i això acaba diluint la bona feina dels obrers del backstage de les redaccions. Ho hem d’assumir de manera natural. Segurament, també revelar-nos-hi. Vaig viure la crisi des de Palma; el dia després de la manifestació els mallorquins menjaven l’ensaïmada de bon matí contrariats: el Diario de Mallorca publicava a portada un crític “Sin unidad contra el terror“, mentre que la competència Ultima Hora clamava obertament “Unidad ante el terror“. Doble interpretació, sí; veritats interessades, també.
Finalment, i com a postdata: els atemptats d’aquest estiu han tornat a posar les xarxes socials en el punt de mira, per allò bo i allò dolent. Les piulades de Mossos i Guàrdia Urbana els van fer merèixer el respecte de tothom. Però, el timeline de Twitter també va viure la batalla més acarnissada per controlar i influenciar l’imaginari col·lectiu dels qui participen activament del processisme.
