Un nou atemptat sagnant a Londres, amb quatre persones mortes i una vintena de ferides, torna a posar de relleu la vulnerabilitat de la nostra societat davant d’un terrorisme cada cop més imprevisible i salvatge. Un conductor s’ha llençat sobre els vianants al pont de Westminster, a prop del Parlament, i, després d’atropellar-ne uns quants i estavellar el vehicle contra unes tanques de ferro, sembla que s’ha encarat a la policia amb un ganivet i ha estat finalment abatut a trets. És el que la policia anglesa anomena “marauding attack”, un tipus d’atemptat impossible de prevenir i aturar, marca de la casa dels gihadistes si recordem el precedent de Niça i altres.
Una vegada més, a l’hora de catalogar els fets, costa discernir del tot entre un atemptat terrorista carregat d’intencionalitat política i la salvatjada d’un brètol a qui se li ha girat el cervell. Destriar entre una cosa i l’altra és veritablement difícil perquè, en el fons, tots sabem que la política, la religió i les doctrines ideològiques en general es transformen sovint en càncers agressius que envaeixen i devoren les cèl.lules desprotegides o malaltes de la intel.ligència humana.
A l’espera del detall de les investigacions, podem suposar de moment que una personalitat turmentada per la frustració, l’odi i la venjança ha estat el motor de la seva acció criminal, inflamada per la benzina de l’islamisme radical. Això és el que sembla que creu el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, que avui mateix advertia que els ciutadans europeus no podran anar en pau pel carrer si Europa es continua comportant de la manera que ho fa, referint-se al mal tracte que segons ell rep el món musulmà en general i el seu país en particular.
Erdogan diu en veu alta el que molts musulmans potser pensen, però ho fa mogut per un despit gens innocent, després que les potències europees li hagin retirat el suport per reprimir durament l’oposició interna i liquidar la democràcia formal. Imagino que molts altres dirigents del món musulmà diran o pensaran coses semblants a Erdogan sobre aquest i altres futurs atemptats, i, en la majoria dels casos, les seves declaracions seran oportunistes, interessades o mesquines, cíniques en definitiva.
Però compte que no podem atribuir el cinisme a uns quants que viuen lluny de casa. També l’utilitzen molts altres, a prop de casa i des de fa temps. Recordem si de cas el que va empènyer el conflicte palestí, la guerra del Golf o més recentment les revoltes àrabs. En la política, el cinisme és un combustible que encén focs que es propaguen de forma incontrolada pels mitjans i les xarxes, cremant neurones de cervells malalts que un bon dia ideen posar bombes o llençar un vehicle contra la multitud. Per contra-restar la xacra d’aquests atemptats salvatges no hi ha més remei que incrementar la seguretat i els mitjans policials, però potser també farien falta metges, psicòlegs, filòsofs, educadors i lliçons de “democràcia”, però de la de veritat, no de la que reescriuen els cínics amb el seu puny i lletra.
