A vegades, quan arriba la primavera, es produeix allò que els experts anomenen astènia primaveral. Es tracta d’un trastorn caracteritzat per una sensació de cansament, desmotivació i alteracions de l’humor, del qual es ressent una part de la ciutadania. La comunitat mèdica no es posa d’acord sobre si ha de ser tractat com una malaltia o bé si, senzillament, no necessita tractament. Avui podem dir que una cosa semblant succeeix entre els independentistes. I és que em temo que una part dels votants dels 72 diputats secessionistes que tenen majoria al Parlament de Catalunya comencen a tenir una simptomatologia semblant a la provocada per aquesta estació que tant ens agrada. Podríem dir, doncs, fent un símil, que es tracta d’una mena d’astènia processual. Tanmateix, i malgrat la semblança en els símptomes, em temo que l’astènia primaveral té una solució més senzilla que la processual. El bon temps i el pas dels dies ajuden a superar les conseqüencies primaverals. En canvi, el remei a la manca d’il·lusió envers el procés no sembla tan fàcil de trobar. Els proposo que comencem a pensar-hi.
Han fet mai l’exercici de reflexionar sobre què és el que més els cansa del procés polític que viu el nostre país? Si ho han meditat, probablement han arribat a la mateixa conclusió que una servidora: la manca d’unitat entre els independentistes. Aquest és un mal generalitzat. Afecta a partits polítics i a la societat civil perquè tenim una tendència innata a posar-nos pedres al camí i a fer-nos la traveta entre els que hauríem de ser aliats. Però si parlem dels partits i de la seva representació al Parlament de Catalunya, és evident que malgrat que els 72 diputats secessionistes comparteixen un objectiu -la independència-, també és obvi que els separen tradicions polítiques excessivament irreconciliables. El pas dels dies només ho agreuja i cada cop és més evident que JxSí i la CUP no comparteixen ni l’estratègia, ni el ritme, ni la manera de confrontar amb l’Estat espanyol. I això és prou greu. Encara ho és més si pensem que els dos partits que formen la coalició de JxSí -ERC i CDC- han de gestionar a la vegada el dia a dia i la desconnexió.
Una cosa és clara: governar i hiperventilar-se al mateix temps no sembla l’actitud més sensata per part de ningú. Per això, no em sembla gaire assenyat que contínuament es produeixin discussions sobre qui és el campió de la desobediència, sobre el millor moment per desobeir o sobre els gestos més o menys immediats que els partits polítics catalans han de fer per simbolitzar que estem trencant amb Espanya. Aquestes discussions cansen i no aporten res. Al contrari!
Ara, per tant, el més important és deixar de banda aquestes picabaralles i aconseguir que més enllà de les diferències polítiques entre JxSí i la CUP – que hi són i hi seran en el futur-, aquests partits siguin capaços d’aparcar el partidisme per aferrar-se a allò que els uneix: la independència. Si en altres ocasions JxSí i la CUP han estat capaços de posar-se d’acord, deu ser que no és tan difícil de continuar-ho fent, oi?
Ens cal canviar el context i els símptomes, perquè l’astènia a vegades desemboca en depressió i la depressió provoca defalliment, manca d’il·lusió i, finalment, et fa baixar del vaixell. Com vostès saben aquest escenari no ens interessa gens perquè com a país necessitem que tothom mantingui la il·lusió inicial i no dimiteixi. Sabem que estem immersos en un procés gradual de trencament que acabarà amb la desconnexió desitjada. De vegades caldrà desobeir i de vegades caldrà fer la viu-viu. Per això no cal fer competicions entre independentistes. Només arribarem a la independència si som capaços de combinar amb precisió la pressió i la intel·ligència. Dit amb paraules molt nostrades, si sabem combinar el seny i la rauxa. Però també cal dir que només arribarem a la independència si ho fem junts. Per tant, senyors diputats, senyores diputades, facin el favor d’actuar amb intel·ligència i no ens causin astènia! Gràcies per avançat.
