Ara com ara, i per dir-ho col·loquialment, sembla que l’aprovació dels pressupostos ens la pintarem a l’oli. I és que l’esmena a la totalitat presentada per la CUP, la reunió fallida dels cupaires amb el president Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras, la petició per part de l’esquerra anticapitalista d’una nova proposta de comptes al secretari Pere Aragonès, les trobades de darrer minut i el soroll constant que torna amb força fan pensar que pinten bastos i que es prepara una nova trencadissa. Una cosa sembla certa: els de l’Anna Gabriel tenen poca intenció -o ganes- d’aprovar els pressupostos presentats pel govern. La duresa dels seus plantejaments indica que, si ho creuen oportú, no tindran cap problema a trencar el pacte del 9 de gener amb JxSí, segons el qual els cupaires es comprometien a “No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l’esmentada estabilitat”. Tanmateix, encara queden vuit dies per poder negociar els pressupostos. Entretant, convindria no caure en el tremendisme dels qui ja assenyalen que més aviat que tard hi haurà noves eleccions.
Vostès potser m’han sentit a dir més d’una vegada que aquest procés no serà ni fàcil ni ràpid. Per contra del que pensen els hiperventilats de la pressa, tot procés d’alliberament no és mai un camí de roses. A Catalunya, la dificultat de l’emancipació s’agreuja perquè a l’altre costat -a Espanya-, no hi ha un govern que faciliti el diàleg i el referèndum i perquè, a més, internament, aquí no existeix una majoria folgada i unitària que encapçali el procés. Els 62 diputats de JxSí són insuficients per tirar endavant i l’entesa amb els 10 de la CUP per sumar els 72 diputats independentistes és massa fràgil i efímera. Entres els diputats i diputades independentistes hi ha liberals, socialdemòcrates i membres de l’esquerra anticapitalista, els quals tenen un imaginari de societat radicalment diferent, però la distància més gran és en termes de com s’ha de fer política. La fragilitat dels acords ho demostra.
Com resoldre una situació com aquesta? Hi ha qui pensa que el cicle polític actual és com el Dragon Khan del tripartit, que l’acord entre JxSí i els cupaires és impossible i que, tard o d’hora, la CUP acabarà trencant el procés, si és que ja no ho ha fet. Hi ha qui pensa, en canvi, que la inestabilitat és inevitable però que cal acomplir el mandat democràtic a favor del sí a la independència que tant JxSí com la CUP van propiciar. Aquest és, o hauria de ser, el punt de trobada: el sí a la desconnexió, el “marxem d’Espanya” per avançar cap a la llibertat. Però perquè guanyi aquesta segona opció cal assumir un munt de contradiccions: les pròpies, les de l’altre i les del procés.
Així, Junts pel Sí ha d’assumir que està invitablement a les mans de la CUP, però també hauria de fer valer els 62 diputats de què disposa, perquè aquests són sis vegades més -sí, 6 vegades!- que els 10 diputats de l’esquerra anticapitalista. La CUP és un grup monocrom mentre que JxSí és l’exemple de la generositat de dos grups polítics per aplegar gent diversa amb un objectiu comú. Sotmetre’s constantment a l’agenda dels cupaires no sembla la manera més assenyada de reforçar l’acció de govern i la gestió del dia a dia, que també és important per recaptar nous sobiranistes. La CUP ha d’assumir les incongruències internes provocrades per les diverses ànimes que hi conviuen i entendre que fer política implica coherència i menjar-se algun gripau.
¿És gaire normal presentar una llei per posar en marxa la nova seguretat social, de la qual la CUP ha afirmat que encara és autonòmica, i al mateix temps presentar una esmena a la totalitat dels pressupostos perquè els semblen insifucients per a la desconnexió? Francament, això no ho entén ningú. Avui, la CUP ha de decidir si vol ser un partit de govern, transversal i amb capacitat de gestionar el dia a dia, tal com ha fet amb gran encert en diversos ajuntaments, o bé si vol mantenir-se com la força política puritana que es carregarà el procés. El seu posicionament final sobre els pressupostos marcarà el futur del procés però també el seu. Es pot anar més o menys lent, però el que vol la majoria dels independentistes sense partit és anar lluny i que JxSí i la CUP s’entenguin i compleixin els acords signats per propiciar la investidura de Carles Puigdemont. En cas contrari, la sensació d’estafa s’escamparà i matarà l’oportunitat única d’assolir la independència.
