Assetjament institucionalitzat

"Les violències contra les dones no tenen ideologia"

Les violències de tota mena, l’assetjament, les agressions sexuals, les violacions, els abusos de poder contra les dones són, malauradament, tan antics com la història de la humanitat. Però, mai com ara, no s’havia produït una reacció de les víctimes tan valenta, clara i contundent, denunciant els agressors, davant l’opinió pública i davant la justícia. Tal i com ocorre amb la corrupció, pràctica abominable com ho és l’anterior i també amb una llarga història l’origen de la qual es perd en la nit del temps, les violències contra les dones no tenen ideologia. És a dir, les practiquen persones de tot el ventall ideològic, de dretes i d’esquerres i, també, de totes les classes socials sense excepció.

Podríem referir-nos, doncs, a una transversalitat evident d’aquestes pràctiques i al fet que l’agressor és l’únic responsable de l’agressió, malgrat que intenti escapolir-se’n o bé dissimular-ho, arrecerant-se a una ideologia o una bandera, tant se val les que siguin, amb l’esperança que això el protegeixi o en disminueixi el rebuig al seu comportament menyspreable si arriba a ser conegut. N’és la constatació més evident el fet que els darrers casos que han saltat a coneixement públic han tingut com a protagonistes, precisament, persones vinculades a organitzacions polítiques d’esquerres i, com si això no fos prou, de caràcter independentista.

La condemna moral, política i social de les diferents pràctiques d’agressió contra les dones, en tots els àmbits, ha de ser absoluta i sense excepcions ni atenuants. Tant se val si aquestes es produeixen en l’àmbit laboral, d’oci o en el personal. Les diverses formes que adopta la violència contra les dones es fonamenten, sovint, en la concepció masclista d’una superioritat masculina sobre les dones, tan poc verbalitzada com, alhora, falsa. En ocasions, s’utilitza la força física, en les agressions sexuals, abusos, violacions i en els maltractaments corporals, en forma de pallisses continuades o bé ocasionals.

Però, en d’altres, sense recórrer a la brutalitat física, la violència és més sofisticada ja que és psicològica, de pressió permanent i assetjament constant, tot basant-se en la superioritat jeràrquica que el mascle de torn té sobre les víctimes, ja sigui en l’àmbit estrictament laboral com en el polític o institucional. L’autor del setge quotidià és, llavors, el cap del qual depens a la feina o el superior que tens a l’administració, el partit o el sindicat. D’aquesta manera, la condició de superioritat jeràrquica o de comandament és la palanca utilitzada per pressionar la víctima fins aconseguir l’objectiu proposat, mitjançant tota mena d’expressions d’assetjament (notes, missatges, acudits, comentaris, insinuacions, etc.) i, generalment, amb la companyia d’un posat fatxenda i un comportament de milhomes.

 

Aquest abús del poder de què es disposa, com a instrument de privilegi per a obtenir favors sexuals, és reprovable de totes passades. I qualsevol intent de passar per alt, amagar o dissimular el delicte converteix en còmplice qui empara, protegeix o dona cobertura a l’agressor. Canviar-lo de destí, com l’església catòlica ha fet en ocasions canviant de parròquia els clergues pederastes, és tan rebutjable com l’agressió mateixa, així com reaccionar tard, només quan els fets ja s’han fet públics, és d’una hipocresia absoluta i fa perdre tota credibilitat a qui no ha pres la decisió adequada quan corresponia. Cal ser inflexibles, homes i dones, en la denúncia, el menyspreu i la condemna pública de tota mena de violències contra les dones i en l’adopció sincera de mesures legals i socials de rebuig d’aquestes pràctiques agressives que han acabat institucionalitzant l’assetjament, com a activitat normal o, fins i tot, comprensible. Perquè l’agressió hi és, la faci qui la faci, l’empari qui l’empari, l’amagui tant se val qui.

 

Comentaris