Assenyalem-los amb el dit d'una vegada

"Burguet és un periodista madur que explica la por d'un nen de deu anys que va ser ell i que encara viu en ell. Ho ha escrit a costa de passar males nits"

Poques vegades un mitjà de comunicació ha acollit una peça periodística com el "Jo no perdono" de Francesc Burguet que publica El Món. No es tracta d'una recerca informativa qualsevol perquè parteix del propi testimoni de l'autor, antic alumne dels Escolapis en el Balaguer dels anys seixanta. Burguet és un periodista madur que explica la por d'un nen de deu anys que va ser ell i que encara viu en ell. Ho ha escrit a costa de passar males nits.

 

Ell ho explica millor que jo, val la pena llegir-lo. Però el "Jo no perdono" de Francesc Burguet té un segon valor, que és el d'aixecar la veu contra l'oblit de tanta por com centenars de milers de nens van passar per les escoles franquistes, incloses les religioses. L'autoamnistia de 1977, a més de beneficiar els jerarques del règim, va intentar -ho intenta encara- que la societat continuï amnèsica respecte als delictes de molts malfactors, maníacs, feixistes i sàdics que van aprofitar la seva condició de professors per fer mal a criatures que no tenien cap defensa. Sovint, ni la dels propis pares.

 

 

Les escoles -com les casernes militars- van ser les parets tancades on el règim franquista terroritzava els seus súbdits. Primer, de nens. Més tard, de joves. I no ho podem oblidar, no ho volem oblidar. Recordem les seves cares, recordem els seus crits, recordem els seus noms. Francesc Burguet ha tingut la valentia de fer el primer pas endavant. No serà l'últim.

 

Comentaris