Assegui un Fernández Díaz a taula

"Sí, tot un ministre manant des de la paranoia de la ficció"

Malauradament el ministre Jorge Fernández Díaz té més raó que un sant. Cal dir la veritat, per dolorosa que sigui. I sí, aquest Nadal hi ha moltes famílies que no s'han entaulat per culpa del procés democràtic que viu Catalunya. La llista és llarga: El Simpson; els Picapedra; la família Addams; els Monsters; els Supersònics; els Bonanza; els Ewing, els Soprano, la Riera.... Estem tots molt tristos, desanimats, abatuts. Sí, tot un ministre manant des de la paranoia de la ficció. Ja ni l'Esperit Sant fent sudokus el pot ajudar. És lluny, molt lluny.
 
Fernández Díaz viu al país del Mai Més: jugant amb Peter Pan, el Capità Garfi i Campaneta. Has vist aquest cocodril estràbic pilotant un F-18 amb míssils de fem de vaca diarreica eh Jorge? Uauuuu.... Sí, amiguets, pollastrets i bacallanets, això és el que li passa al Jorge: no vol créixer, no es vol fer gran. El podem ajudar?
 
Superar la fase dels amics imaginaris no és fàcil. Passar de la infantesa de coliflors que xerren i ens fan abraçades a la maduresa de formigó i bossa de súper és costós. Entenem que Jorgito se senti trist i vegi fractures socials com qui veu una avellana apuntant-nos amb un kalashnikov les 24 hores del dia. Què podem fer? Doncs convidar-lo a casa per Nadal. Com a bon fill de militar franquista, que va vetllar per la cohesió social i familiar espanyola, recordarà aquella campanya de la Dictadura: "Siente un pobre a su mesa". Amb mitja cuixa de pollastre i un tros de torró el règim volia inundar de caritat cristiana tota Espanya: pobres franquejats a domicili. Qui millor va explicar la festa va ser la pel·lícula Plácido del gran Luís García Berlanga. Crítica de la doble moral del règim. Ficció de la ficció que volia fer viure la dictadura. Ho va dir molt bé l'actor José Luís López Vázquez, que apareix al film: "Las películas de Berlanga son esperpentos no de la España de la época, sino de la España eterna".  Per això asseieu Fernández Díaz a taula.
 
Sí, doneu-li menjar, beure, vestiu-lo, aconselleu-lo, consoleu-lo, ensenyeu-li, perdoneu-lo.... com resen les Obres de Misericòrdia. Feu tot el que heu fet sempre, el que feu totes les famílies a les taules de Nadal, ahir i avui. Feu-ho. Que vegi la realitat, que la mastegui, que la begui, que la senti. Feu el que ell no faria mai per vosaltres. Sé que la majoria de famílies de Catalunya l'acollirien, li donarien tot. Però també sé que ell després del tiberi, dels vestits, de l'amor... s'aixecaria de taula. I no pas per anar-se'n a confessar ni que fos a un caixer automàtic (que és el que ara hauria d'estar fent amb les mentides que diu. Ep, Déu ja pren nota amb la moleskine que li ha cagat la soca).

No. Fernández Díaz, com totes les criatures de ficció d'aquesta Espanya de clans que governen perpètuament amb la farsa, la comèdia, l'engany i la falsedat, no només contra els catalans sinó contra tots els espanyols, faria l'únic que saben fer i és... dir com un Peter Pan-Plácido dibuixat a una cartolina infantil: "Creceeerr yoooo? Jamás!!!!"  
 

 
 

Comentaris