Encara avui, força dies després de l’incident, l’acte criminal de Niça, en el que un home es va llençar a atropellar gent amb un camió, no sabem ben bé si qualificar-lo d’acte terrorista o de simple bogeria assassina i, posats a referir-nos-hi públicament, no sabem del cert quina definició ens convé més. El mateix podem dir del jove afganès que fa dos dies la va emprendre a cops de destral contra uns turistes a dalt d’un tren a Alemanya. En tots dos casos, s’hagin empatxat o no de gihadisme per donar-se valor, els agressors tenen un perfil de malalt mental molt similar al del pilot de Lufthansa que va estavellar l’avió als Alps amb tot el seu passatge, un quadre clínic tant extrem que de ben segur atrauria l’interès d’eminents neuròlegs com l’extraordinari Oliver Sacks ja desaparegut.
La multiplicació de gent pertorbada disposada a cometre assassinats en massa a qualsevol racó del món podria esdevenir molt aviat un problema gravíssim i angoixant a escala planetària; no tan sols per la inseguretat de convertir-nos qualsevol de nosaltres inesperadament en noves víctimes de l’atemptat del dia, sinó també per la desconfiança creixent que la humanitat tindria en ella mateixa, desconfiança que es transformaria fàcilment en paranoia col.lectiva. En aquesta situació, la societat ja no necessitaria polítics en qui confiar sinó més aviat psicòlegs. Això sona a ciència ficció ara mateix, però potser ho arribarem a veure ben aviat. És clar que, esperem no veure-ho mai, la barreja d’un mal polític amb un mal psicòleg podria portar a la destrucció de la humanitat en qüestió d’una sola generació, al cataclisme més lamentable que viuria el Planeta.
Veiem aquests dies per tots els mitjans de comunicació que la policia brasilera no para de fer exercicis de seguretat amb simulacres d’atemptats en els aeroports, estacions de tren, estadis, edificis, places públiques, etc, de cara a protegir els Jocs Olímpics d’agost, i no puc parar de pensar en la suposada ineficàcia d’aquests exercicis davant de casos com el del camioner de Niça o l’agressor del tren de Würzburg, en els quals l’assassí ho va tenir ben fàcil per plantejar les seves accions assassines, tant imprevistes com alhora gens sofisticades.
No vull criticar, ni tan sols menystenir els esforços per prevenir i vèncer el terrorisme, que s’han d’intensificar necessàriament a tot arreu, sinó que constato que el problema rau en una societat cada cop més malalta (embogida en el sentit més clàssic de la paraula) en la que l’individu contagiat pel virus de la deshumanització no sent cap estima, empatia o pena per l’altra gent innocent -aliena a la seva causa- que l’envolta. S’ha deshumanitzat tant ell mateix que és incapaç de veure cap humanitat en els altres, i això l’empeny a actuar com un assassí sense escrúpols, sense cap consciència ni finalitat ideològica o política prou madurada.
En el fons, la majoria d’aquests mal anomenats actes terroristes no pretenen canviar el món ni cridar l’atenció sobre un conflicte determinat sinó que persegueixen culminar una gesta amb finalitats sobretot mediàtiques: assassinar per ser reconeguts com assassins pels mitjans de comunicació, per la comunitat que detesten però admiren al mateix temps. Malauradament, tot indica que la frase el món s’ha tornat boig no ha perdut vigència, i examinar-lo a fons no és cosa de periodistes ni de polítics sinó cada cop més de psicòlegs, que esperem facin coses més positives que participar en tertúlies a la ràdio i la televisió.
