Des de fa un parell d’anys, la ONCE anuncia el seu sorteig extraordinari (em penso) de Sant Joan amb un anunci que fa servir una irritant cançoneta infantil: Aserrín, aserrán, el sorteo de San Juan, diu la lletra, que substitueix les maderitas de l’original per aquest sorteo de marres. Serà un descans que efectuïn d’una vegada la tómbola aquesta i ens estalviem de tornar a ser assaltats per aquesta murga en encendre la tele o la ràdio, com a mínim fins a l’any que ve per aquest temps.
Però hi ha una altra murga i una altra loteria espanyola (i ben espanyola) sobre la qual s’ha tornat a especular en els últims dies, i que no és altra que la que es porten entre mans ses senyories del Tribunal Constitucional. L’última brama deia que vés que no s’acabin fent la sentència a sobre avui mateix o demà, és a dir, en ple pont de Sant Joan. Això sí que seria treure la grossa. O per treure el santcristo gros, com vostès prefereixin. El senyor Artur Mas ja va sortir a dir, no sense una certa sornegueria, que suposava que almenys ens deixarien celebrar la revetlla en pau: ja sabem que són malvats, però com a mínim ens poden deixar que juguem amb les criatures a llençar els petards d’oferta que ens hem comprat en aquest any de crisi, i a menjar-nos les coques (o la coca, que no està la cosa per a despeses sumptuàries) amb una mica de pau i concòrdia.
En fi. Sentenciïn quan sentenciïn, la veritat és que ens tenen com en un sorteig d’una modalitat francament estranya, en què es fa rodar el bombo fins a la nàusea, però a dins només hi ha una boleta. Una boleta negra que diu vexació nacional. És gros, però han aconseguit que, sigui quin sigui el contingut de la sentència, ara ja només pugui ser llegida com una humiliació a un país sencer. Temps era temps, recordo que es feien càbales sobre una possible sentència “progressista”, versus una altra de “conservadora”. Ara ja no hi ha cap interpretació que no impliqui necessàriament una befa i un escarni contra tot un poble i les institucions que el representen. Senzillament, han excedit el límit del que és tolerable. No faré allò d’exigir res als partits polítics catalans, perquè també ja hem vist que és debades. Però consignem com a mínim que s’han passat tres mil pobles. Aserrín, aserrán, a qui li tocarà la boleta?
En fi, si volen rebaixar-se la sulfuració, a banda d’aprofitar aquests dies per anar a fer un capfico a la platja o a la piscina els recomano un clàssic d’allò més refrescant: El somni d’una nit d’estiu, d’un tal William Shakespeare que, segons diuen, promet molt.
