Artur Mas i l'amagatall de la bandera

"Potser tot seria més senzill si els diaris de fora de Catalunya acceptessin de bon grat que Artur Mas, que ha passat de dimoni a adversari real, té un compromís polític"

Des que Artur Mas va decidir que el futur de Catalunya calia posar-lo en mans de les urnes, els diaris de la resta de l'Estat s'han convertit en tribunes on moltes columnes tenen els ulls posats en la seva figura. Si alguna dia han fet vostès la prova de dedicar-los una estona, hi hauran comptabilitzat, almenys, una desena d'articles dedicats a Artur Mas. Cal imaginar que aquest recorregut el deuen haver fet només pels diaris d'àmbit de difusió estatal. He de dir-los, però, que la quantitat sol ser encara més elevada, perquè fins i tot diaris regionals s'encaparren un dia sí i un altre també a dedicar-li columnes ofensives, es tracta de mitjans com El Correo Gallego, El Diario de León o La Opinión de Zamora, diari, aquest últim, que ha convertit el MHP en el nucli de la tinta de les seves pàgines gairebé cada dia.

Els columnistes dels diaris conservadors no perdonen Artur Mas que hagi esquerdat l'ambigüitat amb la qual es va moure el pujolisme. Així, des que el President va decidir obrir la possibilitat de canviar l' status quo, és l'ase dels cops periodístics de la dreta mediàtica. Han entès la seva "deriva sobiranista" com una subversió de l'ordre establert, i la decisió de convocar la ciutadania a una consulta infligeix sobre el pensament d'aquests columnistes una qualitat imperativa: un happy end en forma de suspensió de l'autonomia. En un món estructurat com si fos una sala d'audiències, aquests columnistes ocupen el lloc més envejable, el del fiscal.

El que més sobta són algunes reaccions publicades a diaris d'ideologia progressista. Podem trobar-hi fragments com: "el debate político en Catalunya ha quedado acaparado por la independencia. Los problemas de mayor seriedad como el paro, la pobreza, la corrupción, los recortes y los abusos bancarios han quedado marginados por el debate único de la independencia". La idea central d'aquests articles és que el President Mas s'amaga sota la bandera per no afrontar els problemes reals de la ciutadania.

D'aquest argument podem extreure'n dues conclusions: la primera, que el propòsit d'Artur Mas és crear un estatus polític nou sobre la base d'una societat deshumanitzada; la segona, que quan algú no s'amaga sota cap bandera sí que pot afrontar i resoldre els problemes de la ciutadania. Doncs bé, si ni Zapatero ni Rajoy no han untat mai els seus cossos amb els colors de cap bandera (clar, ells no són nacionalistes) i si resulta que això és la garantia de la resolució dels problemes i l'estratègia per combatre el centre de comandament de totes les injustícies socials, per què l'Estat continua tenint uns índexs d'atur tan alts? Per què la Unió Europea torna a recomanar-li més retallades? Per què els nivells de pobresa són tan alarmants? Com és que els governants espanyols, que el que fan és preocupar-se per allò que realment interessa la gent, no aconsegueixen que la crisi econòmica passi a formar part dels manuals de ciències socials? Com és que ells, que viuen allunyats de la tela enverinada de les banderes, no han estat capaços de fer que la història corregeixi la història i que arribi el moment de reparar totes les equivocacions?

Artur Mas lidera un partit liberal i conservador i, per tant, és probable que hagi aplicat les retallades amb "menys mala consciència" que si fos el cap de llista d'un partit socialdemòcrata; però, de retallades, n'han hagut de fer i en fan tots: Zapatero, socialista, en va obrir el camí, i cap president ha pogut escapar-se de passar per l'adreçador: Rajoy, De Cospedal, Susana Díaz i els seus socis d'Izquierda Unida, etc.

Potser tot seria més senzill si els diaris de fora de Catalunya acceptessin de bon grat que Artur Mas, que, des que han entès que va de debò i que ja no es conformaria amb cap millora de finançament, ha passat de dimoni a adversari real (per això li dediquen més d'una dotzena d'articles cada dia), té un compromís polític. I, avui, immersos en el desordre social que la crisi de 2008 ens va portar, tenir un compromís polític és gairebé un luxe: la majoria de governants han d'intentar conviure amb la irrupció de l'infinitisme en l'espai polític, cosa que acaba deixant-los sense compromisos per oferir a la ciutadania i que invalida gran part dels criteris que permeten determinar si políticament s'ha assolit o no algun objectiu.

No hi ha compromís polític sense l'aposta per una causa imperfecta, perquè, qui pren decisions que afecten a milions de persones no ha de triar entre principis i ideologies abstractes sinó entre projectes i moviments reals que, en el present, porten la societat cap al futur. Mitjançant aquesta consciència de la imperfecció, la fidelitat a una causa queda reservada de fanatismes i de banderes, és a dir, de qualsevol convicció de viure en possessió d'una veritat absoluta i integral. De fet, el que 87 diputats i diputades del Parlament de Catalunya van aprovar és que tot es resolgui a partir del que es voti el proper 9 N. Què deuen opinar tots aquests diaris, deu existir alguna bandera tan gran on puguin aixoplugar-s'hi els milions de persones convocades a les urnes?

 
 

Comentaris