De sobte, gires pàgina del diari de diumenge, que encara és voluminós, tot i l’aprimament de paper la resta de dies de la setmana, i passes de llarg d’un text i d’una imatge d’una baronessa que té molts quadres a Sant Feliu de Guíxols, entre d’altres indrets. Ben a la vora, la reproducció d’una obra d’art et deixa clavat: es tracta de «Carrer de Nova York amb lluna» de Georgia O’Keffee. Hi ha tres punts de llum, al quadre, la lluna entre uns núvols, un fanal encès i el vermell d’un semàfor entre edificis. Les línies i la idea no poden ser més nets: la ciutat i les seves llums coexisteixen amb la llum del nostre estimat satèl.lit. Ràpidament, googlejo per saber més coses d’aquesta pintora, que recordo vagament perquè les arts plàstiques no són el meu fort. Ella, la Georgia, té una presència brutal, que frapa: té aquella cara de les dones que, quan ho tenien prohibit, feien el que el cos i el cap els demanaven sense poder-ho evitar i lluitant com panteres tota la vida… Generalment, aquestes dones artistes pioneres tenen una cara que sembla d’avui, d’una amiga nostra, més que de fa gairebé dos-cents anys. La natura és sàvia i formateja rostres avançats al seu temps quan les persones i les seves obres arriben amb força quan no tocaria…
Bé, l’O’Keeffe té una obra que, majoritàriament, es fixa en la natura. Pinta flors, unes flors increïbles, paisatges i recurrentment, una muntanya, Cerro Pedernal, a Mesa, Nou Mèxic, prop d’on ella vivia. De sobte, el gran contrast, a Nova York pinta la ciutat, l’entorn construït per l’home, i el que pinta continua essent igual o més enigmàtic: els gratacels, foscos i altíssims, plens de puntets clars, les finestres il.luminades. A l’O’Keeffe la consideren la mare de la pintura moderna nord-americana, o com en diuen, del Modernisme Americà, que no és poca cosa. No me’n puc estar i retallo el quadre de la lluna a Nova York, no sense recordar un espectacular conte d’Italo Calvino titulat «La lluna i el nyac» al llibre «Marcovaldo», on la lluna i els edificis feien el seu joc… però no ens despistem, que avui això anava de pintura.
Passo fulls i fulls de diari, d’un i de l’altre, i de sobte, un altra pintura em deixa clavada. Renoi quina jornada! No sé perquè, la llum que desprèn l’obra, tot i ser impresa en paper, em recorda a com l’O’Keeffee una estona abans m’havia paralitzat. Es tracta d’una pintura de Phillipp Otto Runge, un pintor alemany que va morir el 1810 a l’edat de 33 anys. Va deixar una obra i una vida inacabada, és clar, però el que pintava resplendia. A la imatge de«El gran matí» hi veiem, efectivament, com el dia es lleva ple de promeses i amb tot de divinitats paganes al seu voltant. La natura que es lleva. No és debades que en Runge va ser un dels principals representants del primer romanticisme alemany… A primer terme del quadre, un nadó ajagut sobre l’herba fresqueta del matí… On he vist jo aquest bebè, si el conec de tota la vida? Recorro a Sant Google un cop més i confirmo el que la memòria, en una coberta de vinil, m’estava dient: la portada de «Dioptria» de Pau Riba!!!! Ostres, ni més ni menys que el disc doble que des de l’any 1970 ens té a tots amb la boca oberta. I llegeixo, reverent, el que en Riba mateix en diu, d’aquell disc: «Un disc doble servit en dues fases— marca el començament de la meva carrera en solitari, immediatament després d’haver-se dissolt el Grup de Folk. També és, crec, el primer disc de rock fet en català i a Catalunya. Pel que fa als continguts, és una crítica ferotge a l’esperit petit-burgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl·lula bàsica de la societat. El Dioptria I pica contra la dona i el II contra l’home, tot i que no tant, probablement perquè jo en sóc. Es més folky.»
«No-ia de por-ce-lla-na…» canto en silenci.
