Inés Arrimadas abandonarà el Parlament de Catalunya per ocupar la segona plaça de Cs al Congrés dels Diputats de Madrid al costat del capitost Albert Rivera. Ja és oficial. L’operació ciutadana mostra que les eleccions estatals del pròxim 28-A seran en clau catalana més que mai. El front de Madrid és el que es prepara per a una concentració d’efectius que permeti finalment liquidar de forma còmoda l’independentisme amb tots els mecanismes haguts i per haver: digueu-li 155 o 1.155 gràcies a la concurrència dels nacionalistes exacerbats del PP, Cs i Vox.
Les forces anomenades constitucionalistes fan ara més falta que mai a Madrid per acabar de tancar Espanya, passar el forrellat i evitar que ningú pugui caure en la temptació d’obrir les comportes deixant via lliure cap a un horitzó incert. Espanya passa el cadenat amb la intenció que ningú la pugui esbocinar ni en el més humit dels seus somnis.
Després de més d’un any i mig després del referèndum de l’1 d’octubre, i després que Arrimadas es revalidés com a líder de l’oposició a Catalunya a les eleccions del 155, el partit taronja no ha aconseguit absolutament cap canvi en la realitat del país. Amb Arrimadas com a líder de l’oposició, el Parlament de Catalunya ha viscut alguns dels seus moments més crítics. El debat s’ha enverinat fins a tal nivell que han calgut diverses crides a l’ordre per part del president de la cambra, Roger Torrent, de qui en els darrers dies els de Cs n’han demanat la dimissió.
Arrimadas ha excel·lit a l’hora de cantar les insuficiències de l’independentisme des del Parlament de Catalunya, però el moment polític actual precisa d’una altra estratègia. Una estratègia que vagi més enllà que la d’optar per la inflamació del conflicte o el victimisme davant d’un suposat supremacisme tirant d’estadístiques de Twitter.
Arrimadas ha de reconèixer que l’independentisme no desapareixerà per molt que en malparli, com tampoc l’unionisme es farà fonedís a Catalunya per molt que l’independentisme repeteixi cada dia les maldats de l’Estat repressor. Repetir com a lloros que l’enemic és malvat potser és necessari, però al Parlament la gent corrent necessitem que s’hi faci política, que es parli dels problemes i s’hi busquin solucions.
