Ha calgut que es desencadeni la guerra civil dins la dreta espanyola perquè es comenci a dir la veritat respecte a la llei electoral espanyola, una norma pensada per primar extraordinàriament l’anomenada Espanya buida. Finalment, els mitjans de comunicació de Madrid -aquesta vegada sí, amb permís de l’Ibex- expliquen als seus lectors que els beneficiats per aquesta normativa no són, ni de lluny, els partits catalans o bascos sinó, essencialment, el PP.
Potser ara, passades quatre dècades, els ciutadans espanyols descobriran -suposo que astorats- que al PP un diputat li costa, de mitjana, 57 mil vots, uns quants menys menys que els 60 mil del PDeCAT i bastant per sota dels 78 mil que necessita ERC per ocupar un escó al Congrés. És possible que ara l’opinió pública espanyola, o almenys la urbana, es pregunti, per primer cop, per què en una demarcació com Ciudad Real el PP s’emporta tres diputats a 40 mil vots; el PSOE dos més al mateix cost i tota la resta zero. Tant és així que 79 mil vots a altres partits se’n van directament a la paperera. Per no parlar del diputat pepero de Ceuta, a 16 mil vots, i el seu company de partit de Melilla, catapultat a Madrid al modestíssim preu de 13 mil vots.
Per fi la seva batalla interna els obliga a dir la veritat. Mai no és tard, encara que hagin passat quaranta anys.
