Les eleccions municipals del 5 de juliol de 1991 marquen al País Valencià un gir radical. Per primera vegada en la història recent el PSPV-PSOE perd l’hegemonia en els grans ajuntaments i el PP –amb el suport histèric d’Unió Valenciana– es fa amb l’alcaldia de València. Rita Barberà es converteix en l’alcaldessa de la capital valenciana. I allà s’ha quedat. Quatre anys més tard, el 1995, una anguila arribista, Eduardo Zaplana, es converteix en president de la Generalitat. Els socialistes valencians, lànguids, tristíssims, deixen pas a una força que ven alegria, honestedat, “valenciania” –enfront del “catalanisme, com si el PSPV-PSOE hagués estat mai “catalanista”, ai!–, riquesa i progrés. Tant de progrés com el que va proclamar Francisco Camps –successor de Zaplana, que va emigrar a Madrid a la recerca de més negoci– quan va formar l'”eje de la prosperidad” amb Jaume Matas i Esperanza Aguirre. Una València “que avançava en marxa triomfal, per ofrenar noves glòries a Espanya” es presentava, de la mà del PP, com un model arrasador, vibrant.
Vint-i-tres anys més tard allò que en se’n diu “arrasar” ha estat aconseguit. Enhorabona. No en queda res, del País Valencià. Un erm. El sistema financer autòcton –de base pública– s’ha dissolt en mans solvents –Banc de Sabadell o La Caixa– o entre la fullaraca i la propaganda –Bankia–. L’economia s’ha esclafat contra el terra de la crisi i els valencians lideren totes les llistes espanyoles d’atur i fallides empresarials. Els temples a la magnificència local s’han ensorrat i avui dia la Ciutat de la Llum d’Alacant, Terra Mítica de Benidorm, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València o l’aeroport de Castelló no són més que abocadors d’arrogància. El tancament de Radiotelevisió Valenciana, un acte de submissió vergonyosa a les directrius del PP “nacional”, ha arrodonit el panteó de les catàstrofes públiques. El Partit Popular va rebre en herència del PSPV-PSOE una televisió amb 300 empleats, 40 milions de deute i una audiència del 20 per cent. L’ha clausurada amb 1.700 treballadors, 1.300 milions de deute i una audiència del 3’8 per cent. Un balanç exacte de la gestió general del PP. I si faltava res en aquest sainet dramàtic, només cal donar una ullada a la corrupció autòctona. La llista de càrrecs públics populars inculpats en diverses trames és inimitable. No hi ha res que s’hi assembli en cap país de l’hemisferi nord.
En les darreres eleccions municipals i autonòmiques la corrupció era ja un clam i, malgrat les evidències, el Partit Popular va perdre força però no majories absolutes. I ara? I les pròximes? Diuen les enquestes que sí. Que el PP quedaria en minoria en tots els fronts i que l’oposició dita d’esquerres podria governar grans ajuntaments, diputacions i Generalitat. Però el dubte persisteix. N’han après els valencians? Tenen prou solvència política el PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida per girar resultats? No acabarà sent Unión Progreso y Democracia –un partit de clares connotacions falangistes en el concepte de pàtria– un factor determinant en les majories absolutes?
Dissabte passat es van convocar de manera precipitada dues manifestacions a València i a Alacant formalment per protestar per tancament de Radiotelevisió Valenciana, però també per exigir eleccions avançades i contra la política del PP. La d’Alacant va ser un fracàs –”centenars de persones”, en diuen els cronistes–. La de València només va aplegar “milers de persones”. Seixanta mil, segons els organitzadors o la policia local, que no ha quedat del tot clar. Poca gent per a una ferida tan cridanera com el tancament dels mitjans públics valencianes. Encara que no ja no tinguessin cap credibilitat. La mort de Canal Nou va ser en directe i la va poder seguir una gran part de la societat valenciana, que potser s’hi ha resignat o potser considera, com diu lacònicament i amargament Alberto Fabra, que paga més la pena salvar escoles i hospitals. Arrasar un país té càstig?
