Arguments colonials

"Així la felicitat natural tornaria a una "región" en què s'ha escampat malèvolament el conflicte fals"

Un dels arguments més recorreguts al llarg de la història contemporània per justificar una agressió colonial ha estat la defensa de la població de la metròpoli resident en aquell territori subaltern o, encara més directament, dels interessos econòmics o estratègics de l'agressor. Un esquema que es comença a insinuar aquí també. És obvi que el fet que Catalunya no sigui exactament una colònia d'Espanya no exclou el recurs a una argumentació d'aquesta naturalesa estricta i, fins i tot, si arribés el cas, a l'ús de la força tal com ha determinat l'estratègia de dominació que, per exemple, s'ha repetit en el cas de la invasió del Tíbet per part de Xina.

Qui més es pot sorprendre per aquesta afirmació teòrica és exactament aquell que més lògica consideraria la seva aplicació pràctica. És a dir, formular-la ofèn més els que més fan servir criteris de dominació colonial en la relació de Catalunya amb Espanya. Com ara els mitjans de comunicació que es pretenen "nacionals" i que utilitzen aquesta denominació amb el mateix fervor exclusiu amb què desautoritzen que ho facin uns altres, per exemple catalans, amb un criteri discrepant. Per constatar una dominació nacional de lògica colonial només cal haver-se mirat aquests dies els programes de televisió que les cadenes privades espanyoles han anat emetent després de la manifestació de Barcelona.

Com a màxim exemple d'aquesta manera de mirar-se la realitat es poden triar les tertúlies del programa La noria de Tele 5, un espai que presenta un català, Jordi González, que deu ser conscient de la ideologia que segreguen. Allà la majoria de presumptes contertulians proclamen que no hi ha "problema catalán", només "una casta de polítics que el fabriquen amb l'odi que segreguen". Seguint aquesta lògica es pot deduir que els catalans no són majors d'edat ni estan preparats per viure dins un sistema democràtic perquè trien, de manera persistent, uns representants democràtics que ni els representen, ni són democràtics, ni es preocupen pels seus problemes reals. Aquesta lògica és o no colonialista? Encara n'és més el pretès reportatge d'investigació que va emetre dissabte la mateixa cadena en la línia dels que abans havien anat produint els serveis televisius del diari El Mundo o Antena 3. El reportatge en qüestió es diu Cataluña y la roja. Els especialistes en relacions de domini nacional o en manipulació periodística el poden consultar en la pàgina web del canal. En síntesi obligada, Cataluña y la roja presenta un nacionalisme català radical i agressiu, que va tenir la màxima expressió en la manifestació del dia 10 de Barcelona, i una voluntat majoritària, reprimida fins ara i reclosa en la intimitat, en la qual el fet espanyol es viu i es reivindica amb la mateixa naturalitat amb què els peixos espigolen l`oxigen de l'aigua. Aquesta voluntat finalment s'ha desinhibit i va saltar als balcons en forma de bandera i als carrers el forma de sana alegria popular l'endemà mateix de la manifestació, coincidint amb la final del Mundial que va guanyar Espanya. La primera d'aquestes expressions és artificial, violenta i ha estat atiada per uns polítics irresponsables. La segona és normal, pacífica i feliç, i no s'ha pogut expressar fins ara per les amenaces particulars i la repressió d'aquests mateixos dirigents que han segrestat les principals institucions del país. Com a conseqüència de l'enfrontament entre les dues sensibilitats, Catalunya viu "en estat de xoc".

Les conseqüències són òbvies i sempre corren a càrrec dels polítics autènticament responsables i democràtics –és a dir, dels espanyols– o de contertulians més responsables encara, tot i que no es podria dir mai pel to que fan servir –és a dir, els dels canals de ràdio i televisió espanyols. Acabar amb el problema catalán, que neguen amb la mateixa contumàcia que proclamen, segons els interessi i sense contradicció aparent, ha de comportar necessàriament substituir els polítics majoritaris a Catalunya amb la mateixa eficàcia amb què el Tribunal Constitucional ha substituït l'Estatut, esborrar l'odi, eliminar la discrepància nacional i recuperar l'estat natural en què el fet català se subordina a l'espanyol sense conflicte possible. I això es pot fer en noms dels interessos generals espanyols o per defensar el sector de la població, catalanes y españoles, que se senten agredits a Catalunya, fins al punt que els seus fills no poden ni estudiar en la pròpia llengua. Així la felicitat natural tornaria a una "región" en què s'ha escampat malèvolament el conflicte fals. I si tot això no són recursos i argumentacions colonials, que baixi la reina d'Anglaterra i que s'ho miri.

 
 

Comentaris