Ahir, a l’Audiència Nacional, la fiscal anticorrupció explicava que ha quedat “plena y abrumadoramente” acreditat que els coneguts papers de Bárcenas feien referència a la caixa B del Partit Popular. També, ahir, una piulada de l’AFP mostrava, a través d’una infografia de fàcil lectura, com durant el segle XX i XXI les declaracions unilaterals d’independència no havien estat pas rares a la geopolítica europea; cadascuna en el seu context, és clar, però han estat una realitat ben coneguda per molts. Una patinada del ministre Dastis a la BBC donava la volta al món mentre els periodistes es feien creus de com un alt representant del govern espanyol negava les càrregues de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil el dia 1 d’octubre, ara que vivim en una societat xarxa i tot se sap. La periodista Ana Pastor destrossava l’argumentari del Partit Popular diumenge al vespre, quan Rafa Hernando no sabia com justificar-li la intervenció dels mitjans públics catalans a través del 155. Igualment, els professionals de TVE encara riuen contrariats veient com la Moncloa parla d’intervenir els mitjans catalans per tornar-los a “l’objectivitat” quan la seva televisió ha estat un exemple de clientelisme polític cada vegada que ha governat el Partit Popular.
Són exemples, només exemples llistats un darrera l’altre. Però, certament, la deriva dels fets ha fet caure les caretes als qui s’aferren a la legalitat per impedir la independència de Catalunya. No cal dir que, quan acabi tot això (bé o malament, cadascú que s’ho miri des del seu prisma) tothom haurà de fer autocrítica. I molta. Però, davant del conflicte no hi ha veritats absolutes per molt que la Moncloa i tot el seu aparell propagandístic intentin deslegitimar la causa de bona part dels catalans. Aquesta és una història que s’explica a partir del xoc entre dos relats, que s’acabarà quan un d’aquests storytellings aconsegueixi imposar-se a l’altre i es faci majoritari. El relat legalista de la Moncloa contra el relat que legitima les aspiracions nacionals catalanes, que comparteix gairebé el 80% de població del Principat segons la majoria de les enquestes. El relat de l’Espanya uniforme, arrelada ves a saber quan, contra el de l’Espanya plurinacional que denuncia la construcció artificial d’una pàtria que té l’origen al no tan llunyà 1812.
Amb els mesos, i a mesura que s’aproxima el dia que Rajoy premerà el botó vermell del 155, s’ha constatat que la legitimitat de l’argumentari de bona part del sector constitucionalista (aferrat a la interpretació rígida de la Constitució) fa (o té molts números de fer) aigües. La dona del Cèsar no només ho ha de ser, si no que també ho ha de semblar. I, encara que aquest aforisme soni suat, a ulls de molts té validesa: als passadissos del Parlament Europeu o als platós de televisió de Madrid, això tant se val. Ara mateix, només les complicitats geopolítiques aguanten l’argumentari de la Moncloa. No oblidem que l’exprimer ministre francès Manel Valls tenia raó: la gestió de la independència de Catalunya, que es sumaria al repte del Brexit, podria suposar el principi de la fi del club d’Estats que avui governen Europa. Però, mentre el portaveu de la Comissió, Margaritis Schinas, és un roc darrera el faristol, els col·legues populars del president Juncker s’enfanguen cada vegada que toca defensar la legitimitat de la seva deriva autoritària i legalista. Europa catòlica, sempre més barroera que la que va adoptar l’ètica protestant.
