El desaparegut ministre socialista Francisco Fernández Ordóñez sempre deia que si algun dia es trencava Espanya no seria per –culpa d’- Euskadi, sinó de Catalunya. I es veu que anys després del seu traspàs, aquesta encara és una doctrina assumida entre els centralistes messetaris. Perquè sinó no s’entén com el referèndum per l’autodeterminació convocat a Arenys de Munt pel 13 de setembre ha aixecat un enrenou tan monumental i una reacció tan abrandada . Vist en positiu, quan la bromera es posi, quedaran un parell de coses clares.
La primera: pel govern espanyol el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’estat actual, simplement no existeix. Per tant quan en relació a Euskadi s’omplen la boca dient que en absència de violència es pot parlar de tot, simplement no és veritat, és una fal•làcia. L’autodeterminació o l’independència d’una part de l’estat espanyol, no és una alternativa institucional, ni tan sols si tingués un suport ampli a través d´una consulta democràtica avalada pels ciutadans de la zona que ho sol•licita. Aquesta interpretació política qüestiona un dels puntals del nou Estatut: la definició de nació per Catalunya incorporada en el preàmbul. Perquè quina mena de nació és aquella que ni tan sols es pot plantejar què vol ser en el futur?
La segona: Si qui convoqués el referèndum d’Arenys fos una entitat privada sense participació de l’ajuntament, aleshores no hi hauria cap problema legal. En paraules del delegat del govern central a Catalunya, -és com si volen organitzar un ball de bastons-. En un país amb un teixit social tan potent com el de Catalunya això obra expectatives notables. Segur que hi ha més de dues i més de tres entitats amb una capil•laritat territorial suficientment potent per organitzar una consulta en el conjunt del territori sobre si els catalans estan o no a favor de l’autodeterminació. Es veu que Òmnium Cultural ja ha anunciat que vol promoure referèndums sobiranistes en algunes comarques, per què doncs, no es fan extensibles al conjunt de Catalunya?
Alguns diran que és foc d’encenalls i que no serviria per res. Però només pel neguit que generaria entres les files dels defensors de l’imperi perpetu ja valdria la pena. I si a sobre s’organitza bé i amb suficients garanties de transparència i foment de la participació, com a mínim aportaria una mica de llum al túnel fosc del debat sobre el futur de Catalunya. El que no pot ser és que un estat democràtic negui el dret dels ciutadans a expressar-se en llibertat sobre el seu futur. Perquè al final resultarà que tenia raó en Fernández Ordóñez, i que el que faci Catalunya i decideixin els catalans, els hi fa tanta por que ens voldrien perpètuament muts.
