El hashtag #LaForçaDeLaGent fa fortuna perquè no és només un titular a twitter, sinó que és, sens dubte, la manera de descriure una realitat innegable. No en va, d’ençà del fatídic 14 d’octubre en que es va conèixer la sentència als líders independentistes, res no ha tornat a ser igual. Com tots vostès saben, durant mesos -i abans que la sala del Tribunal Suprem presidida pel jutge Manuel Marchena emetés el veredicte- tothom esperava una resposta contundent, tant per part de la ciutadania com per part de totes les institucions catalanes. Passades unes setmanes, la realitat ha estat tossuda i el que hem vist és que la ciutadania ha tingut més capacitat de respondre que no pas les institucions i els líders polítics.
Però, per què ha succeït això? Doncs al meu entendre, perquè la ciutadania s’ha convertit en estrella de mar i les institucions en aranyes. M’explico. Al llibre The Starfish and the Spider: The Unstoppable Power of Leaderless Organizations, Seth Godin (un autor nord-americà) argumenta que les organitzacions es poden definir com aquestes dues espècies animals. L’antic executiu de negocis afirma que hi ha organitzacions que són com aranyes. Continua dient que si a aquestes organitzacions més piramidals els talles el cap, aquestes es moren; en canvi, a les anomenades organitzacions estrelles de mar, si els en talles un tros, aleshores reviscolen, i de la part que n’ha quedat, en creix una de nova.
Això és el que al meu entendre ha succeït amb la capacitat de resposta que ha tingut la ciutadania i la que han tingut les institucions catalanes. La ciutadania i el Tsunami Democràtic són com una estrella de mar, actuen de manera horitzontal i, en conseqüència, tenen -en certa mesura- la capacitat d’esquivar la repressió. En canvi, les institucions, molt més verticals i amb uns representants polítics molt visibles al capdavant, són com les aranyes: si els talles el cap o -en el nostre cas- impedeixes que els caps puguin actuar, aleshores, la seva capacitat de resposta esdevé molt més minsa.
En aquest context, vostès em diran que del Tsunami Democràtic en sabem ben poques coses. I tenen raó. Però una cosa està clara: quan ha fet una crida, sempre ha obtingut una resposta immediata, impactant i contundent. Així va ser amb el bloqueig de l’aeroport i així ha estat el tall de l’autopista AP7 a la Jonquera.
Per això, defenso que, ara per ara, cal construir un equilibri i una entesa entre les aranyes i les estrelles de mar. Fins al moment, el gran artífex de la resposta a la sentència és el Tsunami Democràtic, comptant també amb actors com els CDR, Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional, la Intersindical, la IAC i tantes d’altres entitats d’arreu del país. El Tsunami és innovador i ha articulat mobilitzacions robustes, fermes i incontrolables. En un futur no gaire llunyà, serà estudiat com un exemple d’organització promotora de desobediència civil pacífica que utilitza eines i mètodes que, fins a l’actualitat, no s’havien utilitzat enlloc del món. Encara més, potser fins i tot s’esmentarà que tenia ben despistats a tots els cossos policials, incloent al mateix Ministre d’Interior en funcions, Fernando Grande Marlaska, que ens va anunciar pomposament que els trobaria i, de moment, no n’ha tornat a parlar.
En aquesta entesa, hem de ser molt conscients que la repressió de l’Estat sobre les institucions i les persones que les representen és brutal i permanent. En aquest sentit, és difícil que els seus líders polítics puguin afrontar les andanades que li propina el sistema judicial espanyol. Per això, no és d’estranyar que ens hagi mancat una resposta més articulada de les institucions i que sovint es percebin dubtes o discrepàncies (influenciades pels interessos partidistes davant d’unes potencials eleccions al Parlament de Catalunya). És evident que a Catalunya una votació al Parlament es pot complicar fins a límits insospitats, que una pancarta o un rètol en un balcó pot representar un delicte de desobediència, que l’amenaça de tornar a aplicar l’article 155 és una cantarella habitual, que els drets civils i polítics dels nostres representants es vulneren fàcilment i que es fan lleis a mida per poder controlar tot el que calgui. Ai las! Tenint les mans tan lligades, ha de ser molt difícil fer política!
Acabo retornant a les aranyes i les estrelles de mar. Tant les unes com les altres tenen la seva part del camí per recórrer. En aquests moments la mobilització ciutadana és vital pel nostre futur. Tinguem-ho tots clar: la desobediència civil pacífica és l’eina per obrir el camí i per fer que es pugui avançar. I amb això no vull dir que les institucions i els líders polítics no tinguin importància. Ans al contrari! Entre moltes d’altres coses, tenen una investidura de Pedro Sanchez a la cantonada i el rol dificilíssim de la negociació de l’anhelat referèndum, de l’amnistia i de la llibertat. A més, és clar, de no decebre #LaForçaDeLaGent. Seguim!
