Ara volen violentar-nos

"Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força"

A mesura que s'acosti el 9 de novembre veurem augmentar els intents de crear un clima de violència a Catalunya. No pas una violència desfermada, però sí una violència conceptual i estratègicament orquestrada que permeti a l'Estat construir el relat mediàtic, de portes enfora, d'una Catalunya al caire de l'abisme. La frase de José María Aznar, "abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya", ho resumeix molt bé. Es tracta de fer creure al món, amb la col·laboració d'alguns caps de pont catalans del nacionalisme espanyol, com ara Alícia Sánchez-Camacho, Albert Rivera, Enric Millo, Pere Navarro, Maurici Lucena, etc., que a Catalunya hi ha una gravíssima fractura social fruit del procés independentista. És a dir, que si no hi hagués independentisme no hi hauria fractura. El fracturador és l'independentista, el fracturador és el sotmès que té la gosadia de voler ser tan lliure com l'amo.

"Que n'eren, de bons, aquells temps, en què els catalans es mostraven callats, porucs, submisos, obedients i desmemoriats i n'hi havia prou de fer-los un crit perquè acotessin el cap, demanessin perdó i fessin bondat, molta bondat". Així és com pensen tots aquells que, ja sigui des de la dreta o des de l'esquerra, sempre han compartit el principi bàsic del franquisme: la unitat d'Espanya. La seva sort va ser que Catalunya estava nacionalment estabornida i no els calia significar-se. Eren temps en què l'esquerra espanyola i els seus timbalers catalans podien marcar distàncies amb la caverna tot fent-se passar per catalanistes, progressistes i demòcrates de pedra picada. Ara, però, Catalunya s'ha despertat, la comèdia s'ha acabat i les màscares han caigut. I aquí els tenim, PP, Ciudadanos i PSOE de Catalunya agermanats contra el dret democràtic més elemental: el dret de tota col·lectivitat a decidir el seu futur per mitjà de les urnes.

Caldrà, per tant, un cop situats en aquest punt, molta sang freda i no caure en provocacions. La resposta ferma, serena i impertorbable els exaspera molt més que no pas el grand guignol. Cal tenir en compte que estem parlant d'una gent que s'ha sentit molt còmode mentre l'status quo els afavoria. La consciència nacional, com dèiem, estava en estat letàrgic, l'independentisme era minoritari i de la conversió de Catalunya en un Estat lliure com Àustria o Dinamarca només se'n parlava en veu baixa i com si fos la quimera de l'oncle excèntric de la família. Ara, ves per on, la situació s'ha capgirat, han sortit dos milions de persones al carrer, l'independentisme és majoritari i la quimera és a punt de transformar-se en realitat. I, mentrestant, els immobilistes es pessiguen i no s'ho creuen. Se senten tan perduts i astorats com un actor a qui li han canviat el decorat habitual al bell mig d'una representació teatral.

Però aquest astorament no l'hem de menystenir, perquè no evitarà que juguin brut. Ells tenen al seu abast tots els instruments del poder i els utilitzaran com han fet sempre, per la via de la força. Per això –llevat que Europa els hi obligui– no permetran mai cap mena de consulta. D'una banda, perquè tenen la convicció que la perdrien; i de l'altra, perquè, fos quin fos el resultat, suposaria un reconeixement de la subjectivitat jurídica de Catalunya, és a dir, de la nació catalana. I les manifestacions d'Alícia Sánchez-Camacho, dient que "la nació catalana no ha existit mai", formen part d'aquest ideari. L'ideari de la FAES. La FAES, això sí, necessita d'ignorants que li facin la feina bruta, i Camacho, dient sense el més mínim sentit del ridícul que "la nació catalana no ha existit mai", demostra ser la ignorant perfecta.

Ja ho ho veiem, doncs: són mentiders, superbiosos i capaços de grans baixeses per aconseguir els seus propòsits, i seguiran tensant la corda a fi d'empènyer-nos a una crispació i a una trencadissa que puguin ser filmades i que els serveixin de coartada per actuar militarment. Qui n'esperi alguna cosa millor, s'equivoca. Estem parlant d'un govern que condecora nazis, que calumnia impunement el president de Catalunya, que el titlla de boig perquè deixa que la gent s'expressi a les urnes, que criminalitza el dret de decidir, que es nega a condemnar el franquisme, que es nega a demanar perdó per l'assassinat del president Companys, que es nega a reconèixer l'execució de Salvador Puig Antich com a crim d'Estat, que té com a objectiu l'extermini de la llengua catalana i que dispara bales de goma i gasos lacrimògens contra immigrants indefensos que arriben nadant a les seves aigües amb un resultat de quinze morts. Estem parlant d'un govern del qual només es pot esperar violència, molta violència. No caiguem, doncs, en el seu parany. A la seva violència, oposem-hi la nostra intel·ligència.

 
 

Comentaris