Guanya Emmanuel Macron i ara tots voldran ser de centre. I no. Més i tot, ell és situat com de centre i antisistema. És possible? Sí, i a Catalunya això ho defensa un PDeCAT a qui tots donen per mort. Els falta un lideratge electoral que s’apropi ni que sigui una mica al del potent i bon comunicador Macron, però quant a proposta, la dels post-convergents és la que més s’hi acosta. Per exemple, per l’opció pròpia dels hereus del partit que des d’aquí ja defensava François Bayrou quan el seu era l’únic partit de centre que optava a la presidència de França (sense opcions), és a dir, quan no estava de moda però aquí ja hi havia un partit que pactava amb socialistes o amb populars, teòriques esquerra i dreta a Espanya, i que ara ho fa amb l’esquerra a Catalunya. Això és centre. Com l’és també un tarannà liberal que mai ha estat de moda a Espanya, però sí a Catalunya, sense fer-ne gaire bandera, i que ara triomfa a França de la mà de Macron. D’altra banda, el líder de la primera volta francès és antisistema perquè vol jubilar tota una manera de fer i de gestionar un estat insostenible. Proposa, de fer-la, una veritable revolució. Aquí, el PDeCAT ha optat per la independència, i això li ha posat de cul un establishment que no hi creu. Això el fa marginal? Diuen que sí, però quanta gent de classe mitja a casa nostra no està farta de l’estatu quo que pateix i voldria que un Estat nou funcionés d’una manera diferent?
Ara diu Ciutadans que és de centre i que vol atraure els votants decebuts de l’antiga Convergència. I diu Esquerra que també s’ha centrat, i aspira a una cosa semblant. Però no va així. Ni una cosa ni l’altra. Ciutadans no és palanca de canvi real ni profund de res. Com a molt, matís d’un PP que procedeix com sempre i que segueix enfangat en la corrupció al més alt nivell, això sí, amb els d’Albert Rivera, apuntalant-lo. A Rajoy a Espanya i al PSOE més esquitxat per la corrupció a Andalusia. Molt a canvi de sistema des del centre no sona. Igual com la seva posició amb la llengua a Catalunya. Centre? Quin? El de la marginalitat més frontista?
D’altra banda, Esquerra se sap que ha fet suar sang als seus socis del PDeCAT amb el front d’impostos com el de successions o els ajuts a l’escola concertada, que segueixen identificant, com l’esquerra més dogmàtica, amb coses de rics. En contra de l’impost de la mort i a favor d’un tipus d’escola que fa sostenible el conjunt, només, a govern, els de Puigdemont. Dos fronts que, entre molts altres, connecten amb una centralitat política àmplia del país. I ERC, per la seva banda, tots sabem que es trobaria molt més cómode pactant amb els Comuns o amb la Cup o, fins i tot (de no ser tan PSOE en aquests moments) amb el PSC. Això molt a centre tampoc no sona.
El PDeCAT té els seus propis i actualment grans reptes/problemes a superar. El del seu lideratge n’és un, i gros. El de defensar amb credibilitat la seva condició de nou partit, una altra. I podríem seguir amb desafiaments importants que necessita superar si no vol patir molt (més) en els pròxims temps. Però que la seva ubicació ideològica i el seu posicionament polític està en la línia del que ara triomfa a França i d’allò que molts volen encarnar aquí perquè saben que connecta amb una part central del país, això també és així. No sé ni si ells mateixos en són conscients, fet que només seria un primer pas necessari per després mirar de posar-ho en valor.
