No sé, no sé. No sé si tot plegat està agafant un aire de Casablanca o de Casita blanca. No sé si som Humphrey Bogart endinyant-li a Ingrid Bergman el parisenc “El món s’enfonsa i nosaltres ens enamorem”. Oooo… gaudim d’orgasmes d’onanisme mut, de meublé atrapat pel franquisme. Som Hamlets de crema catalana més recremada, socarrada i escaldada que les motos de tots els hippies del món mundial ? Què hem de fer? Ser, o no ser. Mar? o Muntanya? Plastilina? o Fang?
“I ara què?” es pregunta el President Pujol al seu darrer editorial. Així, hem de parlar de “el fracàs de La pell de Brau“, o “el fracàs de Sepharad“, o potser “El fracàs de Catalunya”. “I ara què?”, diu Pujol. I rediu: ara toca resposta política. Molt bé. Compta’n dos i vaig de tresos. Jo també penso que la política és la nostra placenta. La nostra fecundació. El nen que bramarà vida. Política. Però quina? Vull dir que jo també em pregunto: i ara què? Sí? No?
Aclarim el meló nacional. Sento un senyoràs de la talla universal d’Antoni M. Badia i Margarit lletrejar: “in-de-pen-dèn-ci-a” i animant a desenes i desenes de persones a repetir amb ell la paraula màgica. Sí, “in-de-pen-dèn-ci-a”. I l’ex conseller Agustí Bassols i la llista és inacabable. I en els darrers temps apareixen per aquí, i per allà… Max Canher, Joan Vallvé, Jacint Ros Hombravella, Moisès Broggi. I Heribert Barrera… Si els nostres avis es declaren plenament, totalment, naturalment independentistes, què està passant? No vol dir res això? Per què Pujol no diu que la única resposta és política, sí, correcte, però és la independència? N’hi ha cap més?
No, no, no. No n’hi hagut, ni n’hi haurà mai cap més. L’estafa d’estofat tòxic és per començar a posar denúncies a Sanitat. Però com podem estar perdent un sol mil•lilitre de saliva sobre una andròmina espatllada, rància i encotillada com l’Estatut? L’Estatut és una rotonda que no té sortida. Mai l’ha tingut. Mai. Ho sabem. Ho oblidem? Ho volem oblidar?
El poeta Pere Quart (Joan Oliver) va cobrir com a periodista els debats de l’Estatut de 1932 a les Cors espanyoles. Allà estava. Veia, sentia, les manifestacions contra l’Estatut de la societat madrilenya. Ara poseu-li música de l’himne de Riego: “Cataluña es un trozo de España / aunque ingrata lo quiera negar / y por más que se empeñen algunos / ¡No se irá! ¡No sé irá! ¡No sé irá”. Això era la canción del verano de 1932. Sí, i dins de l’hemicle diputats-intel.lectuals de la ratlla de José Ortega y Gasset, “reduint el problema de Catalunya a les proporcions d’una anormalitat, esquerpa, d’un particularisme tancat inconciliable amb si mateix i amb els altres”. Intel•lectual, diuen. Com ara, com sempre. Tot igual. Si tot és sempre igual, què passa? Per què passa?
Si fins i tot hi ha socialistes com Ferran Mascarell, Josep Ramoneda i d’altres que ja comencen a menjar-se els pollastres assilvestrats de la pedagogia catalana. Com pots fer pedagogia amb uns paios que volen acabar amb tu? A veure. Si tens un lladre davant teu. Amb una navalla de pam i una xeringa punxada al nas. Què li diràs? “Miri, Sr. Lladre, això de voler agafar coses que no li pertanyen a vostè no és cívic, ni correcte”. Au, vés a pasturar. Prou de pedagogia de sopar de duro, prou d’ensenyances falses de: “El gat respecta i estima a la rata i a més li pagarà la jubilació i unes vacances a Cabo Ratón”. Mentida, mentida, mentida. Per què tanta mentida?
No a la pell de brau. No a Sepharad. No a una Catalunya tartamuda, confusa, estèril. Volem vida. Volem viure. Per què no ho fem? Ho sabem. Ho sabia bé Pere Quart (Joan Oliver) als any setanta, quan escrivia: “La Constitució / no em fa fred ni calor. / L’ha feta sense mi / un ardat grimpador / cobejós i mesquí / d’experts sense parió / en l’art de consentir….” Què escriuria avui el poeta?
Avui, el 2009. És clar. El sabadellenc, fa just ara quaranta anys, escriu el poema “Versos elementals als catalans de 1969”. Anem al final, resum de tot plegat: “Tot depèn, sapiguem-ho! / de la fe, de l’amor, / de les obres. / Tot depèn de nosaltres. / Tot depèn, sobretot, de vosaltres: els joves!” Ara els versos elementals pels catalans de 2009 continuen igual. Tot depèn de: els joves, com Antoni M. Badia i Margarit. Tot depèn de nosaltres. És la resposta, oi President?
