Ara que Barack Obama se l’ha hagut d’embeinar respecte al tancament de Guantánamo (demostrant que als EUA la demagògia populista que un polític pugui fer tot just arribar al poder després la paga, quin contrast amb Espanya on tothom sap que retirar les tropes d’Iraq va ser un error però ningú n’ha pagat les conseqüències i s’ha repetit la jugada amb Kosovo) la nova Casa Blanca ataca amb la reforma sanitària promesa en campanya.
Recordem que el pla de la Casa Blanca és per universalitzar la sanitat, que tothom disposi de cobertura hospitalària, vaja. Actualment els americans que no en tenen són els que no són prou pobres per entrar dins els plans públics i també els que no són suficientment rics per pagar-se una mútua, a banda de la gent jove que no pateix per la salut (de moment) i prefereix gastar en altres coses. En total, 45 milions de persones (uns sisena part de la població). S’hauran de buscar diners per pagar els metges d’aquestes persones. Per això el director de pressupostos de la Casa Blanca, Peter Orszag, ja ha enviat els primers ”globus sonda” avisant que la despesa sanitària es pot reduir en un 30% si es gasta més eficientment, d’aquesta manera el senyor Orszag trauria (talment com un mag treu un conill del seu barret) 700.000 milions de dòlars anuals que servirien per evitar les solucions “fàcils” i tòpiques en aquests casos, pujar els impostos als “rics” o fer més gran un deute com mai s’havia vist als EUA (segons el congrés el deute americà passarà del 42% del PIB el 2010 al 80% el 2019). Òbviament els lobbies del sector hospitalari i d’assegurances americanes ja han dit que la Casa Blanca sobrevalora aquesta possible reducció de la despesa, la lluita serà dura i llarga i ara cal esperar a la proposta que el Congrés farà a l’agost. Si fa 14 anys els Clinton van fracassar en l’intent, ara Obama té les dues càmeres de representants a favor per fer-ho possible.
L’administració Obama de fet ja ha enviat els primers emissaris a Europa per investigar com funciona el nostre Estat del Benestar i recentment l’escriptor americà afincat a Amsterdam Russell Shorto afirmava al The New York Times que la diferència entre els impostos que es paguen a Amèrica i Holanda equival a allò que els americans gasten en assegurances mèdiques(si a Holanda el màxim tipus impositiu en l’impost de la renda és del 52%, als EUA és del 36% amb un 16% de despesa en assegurances privades addicional). Per tant, un increment d’impostos compensat amb una baixada de la despesa privada en sanitat no perjudicaria ningú i ajudaria a millorar la sanitat de les classes mitjanes americanes que són les més perjudicades per uns hospitals elitistes, segons Shorto. Els primers tics europeus d’Obama els vam veure quan en la recent cimera del G-20 ell i els britànics defensaven més despesa (polítiques expansives) per salvar l’economia, mentre Sarkozy i Merkel defensaven més ortodòxia i menys dèficit (a banda de més regulació bancària). En qualsevol cas tard o d’hora el nou president americà acabarà tocant de peus a terra i llavors veurem si la clatellada és com la de Guantánamo o si ell i la seva administració s’han pres el tema prou seriosament com per no defallir.
