Ara que el temporal Glòria remet

"El desenvolupament sostenible ha de ser cosa de tots i totes, i ha de comptar amb els municipis, les entitats i les empreses que són a comarques"

El temporal Glòria -que ja arriba a la seva fi- ha estat espectacular. Ha deixat imatges brutals arreu del territori, amb destrosses al Delta de l'Ebre que fan mal al cor, i amb fotografies colpidores i preocupants a moltes comarques del Principat. És evident que trigarem dies -i probablement setmanes- a saber quines han estat les afectacions i les pèrdues milionàries causades per aquesta llevantada. Com vostès ja saben, el càlcul l'hauran de fer els  experts en la matèria, que seran els responsables de dir quines han estat les destrosses i com cal refer les infraestructures danyades o derrocades. Però això no vol dir que la resta de la ciutadania en quedem al marge. Servidora creu que el Glòria ens ha de permetre pensar en el mitjà i el llarg termini. De fet, m'atreviria a dir que ens interpel·la a tots i totes en primera persona.

Per què? Doncs perquè més enllà de la immediatesa, el Glòria és la confirmació -per si algú encara ho dubtava o no s'ho volia creure- que la climatologia està canviant a marxes forçades. Aquests fenòmens meteorològics brutals signifiquen alguna cosa que va més enllà d'una tempesta perfecta. Ara ja no hi ha cap possibilitat de discutir sobre el canvi climàtic (o l'emergència climàtica). Ara cal assumir que és aquí i que es quedarà (disculpin el tòpic però no hi ha millor manera d'expressar-ho!). Així ho deia, aquesta setmana, la catedràtica de Física de l'Atmosfera de la Universitat de Barcelona, la Dra.  Maria Carme Llasat, quan afirmava -al programa Tot es Mou de TV3- que "no podem decidir si creiem o no en el canvi climàtic quan estem parlant de fets objectius". 

I són precisament aquests fets objectius els que ens obligaran a optar per una acció molt més decidida, coherent, intel·ligent i col·lectiva. Això significa que l'agenda climàtica i el desenvolupament sostenible han de ser una prioritat per a tots els responsables polítics catalans (i d'arreu!) però que també ha de representar una presa de consciència i un canvi d'actitud de tota la ciutadania. Per això, hem de tenir clara una cosa: la transformació ha de ser global. No representa, només, que algú ens prohibeixi entrar a Barcelona amb un determinat cotxe i no posi solucions a les infraestructures, com tampoc significa -exclusivament- parlar dels sediments que han d'arribar al Delta (com expliquen els experts) per protegir l'entorn natural. Implica parlar de la petjada de carboni, del reciclatge, dels transports públics, de la construcció i també d'economia, d'alimentació, de la vulnerabilitat de les persones, de l'educació i de l'equitat de gènere, entre moltes d'altres coses. És, en definitiva, un canvi cap al desenvolupament sostenible i cap al fet de pensar com haurà de ser el nostre país en el futur.

Em consta que aquestes disquisicions ja fa temps que es troben al si del govern català. No en va, el Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible (CADS) fa molts anys que treballa per a la implantació de l'Agenda 2030 de les Nacions Unides i per l'aplicació dels Objectius de Desenvolupament Sostenible a les polítiques del govern català. Per això, el govern ja està compromès amb un Pla nacional per a la implementació d'aquesta agenda a Catalunya i hi participen tots els departaments. Ara bé, aquesta no pot ser una qüestió que entomi només el govern. I és que el desenvolupament sostenible ha de ser cosa de tots i totes, i ha de comptar amb els municipis, les entitats i les empreses que són a comarques. Fixin-s'hi: alguns experts estimen que l'any 2050, el 70% de la població mundial viurà a les ciutats. Això és així perquè probablement l'economia del coneixement i la riquesa s'acumula a les grans urbs i perquè massa sovint alguns territoris no tenen la capacitat de garantir totes les necessitats dels seus habitants. Per posar un exemple: els i les joves marxen del Delta de l'Ebre o del Pirineu perquè la ciutat els dona -suposadament- més oportunitats. Però aquesta marxa, acaba generant un abandonament dels territoris que són rics en patrimoni natural, cultural i econòmic i, així, es provoquen moltes d'altres conseqüències que es paguen cares.

 

I vostès em diran: calen més recursos econòmics i humans. I tenen raó. I servidora afegiria: calen més recursos econòmics i humans per pensar-hi, per fer xarxa i per establir l'estratègia que permeti fer de Catalunya un territori sostenible en tots els seus àmbits. Crec, francament, que no té cap sentit que el 70% de la població visqui a les ciutats. Per això és vital mirar endavant i reflexionar sobre com fem de Catalunya un país més sostenible, més equilibrat, on es protegeixi l'entorn natural i es cuidi més a les persones. El Glòria ens recorda que és l'hora de fer-ho, no troben?

 

Comentaris