Ara sí que hi ha fractura?

"Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social"

Posem, sent molt generosos, que hi ha un 55 per cent de catalans favorables a la independència i que n'hi ha un 45 que hi estan en contra. Obro parèntesi: no hi ha manera de saber-ho perquè no es permet fer un referèndum per saber-ho. Tanco parèntesi. El cas és que els partidaris del NO a la independència, enlloc d'expressar arguments a favor de la unió amb Espanya es destaquen per tres idees bàsiques: no contemplar la possibilitat de votar, advertir dels suposats riscos que comportaria aquesta independència i –un dels més nous- assegurar que aquest debat genera i generarà fractura social.

D'independentistes n'hi ha hagut tota la vida, pràcticament des que existeix Catalunya. Hauran estat més o hauran estat menys. S'hauran fet veure més o hauran viscut aquesta idea en la clandestinitat. Mai hi ha hagut la possibilitat de comprovar-ho perquè mai s'ha autoritzat a preguntar una cosa tan simple a la ciutadania. Estarem d'acord doncs, que el millor termòmetre del sobiranisme és comprovar quin suport van tenir els partits que portaven l'Estat propi al programa electoral als passats comicis del 2012. Una simple suma de CiU, ERC i CUP dona 74 diputats sobre 135, 87 si hi incloem Iniciativa. Van ser un 58% dels vots i més 2.100.000 de votants. Els partits contraris a la consulta i a la independència PSC, PP i C'S van sumar un 35% i 1.200.000 vots. De vegades convé recordar aquestes xifres perquè de moment és la radiografia més exacta que hi ha. Per tant, tornant a l'origen d'aquest article, suposar que hi ha un 55-45 de partidaris/contraris a la independència és ser molt generós.

Bé, seguint el mateix patró, podríem deduir que aquestes majories no sempre han estat així perquè en altres eleccions, els partits que no portaven l'Estat propi al programa electoral han anat guanyant. Anem a ser generosos un altre cop i suposem que just abans de les eleccions del 2012, la correlació de forces fos inversa i els partidaris de la independència eren un 45% dels votants i els contraris, un 55%. També era un 10 per cent de diferència però en el sentit contrari. Com és que amb unes xifres igual d'ajustades aleshores no hi havia fractura social? Abans la societat també estava ‘dividida' entre un important nombre de persones que volien que Espanya fos el seu estat i un altre nombre important de persones que ja volien que ho fos Catalunya. Com és que havent-hi aquesta divisió no es parlava de fractura social, ni de tensió, ni de trencaments familiars? Agafant-nos a l'exemple nadalenc del ministre Fernández Díaz... Si abans hi havien 3 cunyats ‘indepes' i 8 cunyats no indepes no hi havia tensions. Ara que les tornes han canviat i els cunyats indepes són més que els ‘no indepes', ara sí?, ara hi ha fractura? Què ha canviat? Que la majoria social, i familiar, no agrada?

Vagi per endavant que el que passa és que ni ara ni aleshores hi havia aquesta fractura social. Qualsevol que visqui a Catalunya, voti el que voti, admetrà que no hi ha ni tensió, ni violència, per més que es vulgui crear artificialment amb presumptes organitzacions neo-terroristes que, curiosament, comparteixen IP amb altres entitats. No hi ha tensió, o almenys, hi ha la mateixa que hi pot haver a Espanya quan els partidaris del PP i del PSOE volen que el seu partit guanyi. O tampoc n'hi havia, de fractura social, quan el govern de Felipe González va organitzar un referèndum, el de l'OTAN. Els partidaris del Sí i els del No no s'anaven esbatussant per les cantonades. Com tampoc ho van fer franquistes i demòcrates l'any 1978 en el referèndum de la Constitució, i potser aleshores sí que hi havia més motius (amb l'alè militar al clatell).

Com a mostra d'això, d'aquesta pau social, si us plau, sortim avui al carrer. Demostrem que som un poble culte (llibres) apassionat (rosa) i que està cohesionat en la discrepància. Fins on jo sé, avui partidaris i detractors de la independència gaudiran de la festa. I encara diré més: és possible que es regalin roses i llibres entre ells. És per imatges com aquestes que les mentides es desfan com un terròs de sucre en un cafè, però sobretot, en to constructiu, les que ens porten a pensar que potser sí vivim al millor país del món.

 
 

Comentaris