El passat dia 25 el president de la Generalitat va presentar el seu full de ruta per assolir que Catalunya sigui un Estat independent. Ho va fer en el mateix lloc que el proppassat 4 de juliol presentà l’estratègia de política industrial per a Catalunya, encaminada a aconseguir que la indústria representi el 25% del PIB l’any 2020. La coincidència, quant al lloc, potser simplement originada pel gran aforament, enviava un missatge subjacent, la capacitat de generar valor del teixit productiu català i la gran aportació al PIB espanyol, molt per damunt d’altres comunitats amb més població.
Aquest missatge dual, camí per assolir la independència i capacitat de generar valor per construir un país pròsper, fou el que van rebre observadors de fora. Almenys així ho va percebre un conegut que treballa en un important centre de prospectiva de Londres, com em va explicar el dia següent per telèfon. Després d’interessar-se per la meva percepció i opinió sobre la conferencia del president, m’explica les converses del mati al seu lloc de treball, tot detallant-me els dos aspectes que per a ells i els seus clients esdevenien cabdals.
El primer aspecte que em detallà és relatiu a l‘enorme deute de l’Estat espanyol i “la impossibilitat de tornar-lo en el cas que Catalunya s’assoleixi la independència, inclús que aquesta assumís el 100% de la seva part, quant a devolució amb criteris de participació en el PIB. Escòcia no és al Regne Unit, el que és Catalunya per España”. El segon, més polític que econòmic, feia referencia a que si “l’Estat acceptés la consulta obriria el camí de la seva desaparició, atès que, amb rapidesa, la voluntat d’independitzar-se s’estendria al Cantàbric, des de Navarra fins a Galicia. Quin Govern espanyol voldrà liderar la desaparició de l’Estat com fins ara es conegut?”. Abans de finalitzar la nostra conversa i parlar breument de la necessitat de generar ocupació que té Europa, al igual que redefinir la seva política energètica per competir amb els Estats Units i Xina, va retornar al discurs del President Mas, tot afirmant ‘La pregunta que ens fem i no tenim resposta, és fins quan la UE podrà inhibir-se, apel·lant que és una qüestió interna’
Certament el camí que presenta el President és molt complex, probablement, com afirmà ell mateix, l’única solució per consultar els ciutadans en una consulta desenvolupada en el marc de la legislació vigent. Aquesta complexitat rau en primer lloc en que els partits polítics posin davant de tot l’objectiu de la independència, aparcant altres aspectes que configuren els matisos ideològics que tenyeixen les diverses opcions. No sols caldrà generositat, també estar disposat a perdre la identitat durant 18 mesos. En segon lloc, després de la consulta en format eleccions al Parlament, la comunitat internacional s’alineï amb el resultat, sigui quin sigui, portant a l’Estat espanyol a seure a negociar.
Ara bé, mes lluny de la complexitat, el cert és que el president Mas va donar un pas indiscutible en assumir el lideratge del SISI o el que és el mateix, la independència de Catalunya. Un pas que va deixar contra les cordes als partits polítics, assignant-los-hi un segon pla al llarg de 2 anys. Un pas que també s’arrela en saber interpretar la desafectació de la ciutadania amb la ‘classe política’, tot entenen que els partits no seran, ni poden ser, en el futur el que han estat fins ara. Una proposta que també ha posat el focus sobre la ciutadania, obligant a posicionar-se. A partir d’ara esdevindrà molt difícil mirar cap un altre costat i no respondre les preguntes.
De totes formes, més enllà de la complexitat i que el president Mas ha marcat el full de ruta, bo és recordar que el camí es fa caminant i que el futur es construeix amb somnis, o com diu una professora amb ànima de poeta “… cavalco en els meus somnis i faig dels meus versos, vida i de la meva vida, anhel i així dia a dia configuro el meu univers (Yobana)”.
