Tot i que que fa lleig portar la contrària a una de les víctimes de l’atemptat de ‘Charlie Hebdo’ de dimecres, ho fem amistosament amb el mestre Georges Wolinski. Quan l’any 1998 va rebre el Premi Internacional d’Humor Gat Perich, va afirmar que només hi ha humor i humoristes als països lliures. Em penso que casa nostra ha estat un bon exemple que això no és forçosament així. Entenc que Wolinski volia dir que retratar la realitat des de l’humor té risc quan les llibertats són febles o limitades, i que pot resultar molt més perillós quan es ridiculitza el poder, els poderosos i els fanatismes enemics dels valors democràtics essencials.
Els humans tenim certa tendència a mitificar un cop morts els mateixos que hem ignorat o menystingut en vida. Deu ser per això que poc després de l’atemptat de dimecres em va agradar pensar en totes aquelles persones que malgrat la manca de llibertats, les multes, els atemptats, els embargaments i la repressió han fet de l’humor una eina poderosa que ha dibuixat i dibuixa somriures alhora que ridiculitza i satiritza la realitat política, social i econòmica del nostre país.
En tenim una llista molt llarga des de finals del XIX i principis del XX, amb capçaleres mítiques com La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Picarol, Cu-Cut!, Papitu o El Be Negre. Però són les persones que les van fer viure amb els seus dibuixos les qui mereixen l’homenatge del record: Manuel Humbert, Marià Andreu, Joan Colom, Pere Ynglada, Ismael Smith, Marià Pidelaserra, Feliu Elias, Remigi Dargallo o Pasqual Capuz, entre moltes altres. Haurien de ser tots noms destacats en els llibres d’història, perquè no es pot entendre aquelles dècades sense la seva anàlisi lúcida, lliure i descarnada. La mateixa llum amb què Cesc feia entendre les misèries del franquisme i les mentides de la Transició; la mateixa sàtira amb què Perich deixava en evidència una societat amb greus febleses democràtiques i que avui disposa de magnífics continuadors, com Fer, Kap o Ferreres. Per entendre perquè els dibuixants de ‘Charlie Hebdo’ han estat tan tossuts paga la pena conèixer de quina fusta estan fets aquests dibuixants imprescindibles.
En els darrers anys he tingut la sort de comptar amb Miquel Ferreres en una de les publicacions en què estic implicat. Aquest tracte regular ens obliga a mirar cada dia el dibuix que publica. I l’encerta sempre. Perquè dibuixa sense por, sense amiguismes i amb l’únic compromís que ha volgut establir amb els lectors del seu diari. És honest, és afable, no té mai un no quan la causa ho mereix i dibuixa la realitat sense dreceres. Cada dia del món amb una vinyeta insubornable, addictiva i imprescindible.
Farem molt bé d’entristir-nos per les morts de París i retre’ls el dol que es mereixen. Però ho farem encara més bé si valorem i entenem el valor que demostren els que dibuixen el nostre món des de la ironia més fina fins a la sàtira de broc gros. Perquè cadascuna d’aquestes persones són imprescindibles per entendre i interpretar el pam quadrat on ens ha tocat viure.
Potser així acabarem entenent la màxima de Wolinski: no és que no hi hagi llibertat si no hi ha humor, és que sense els genis que ens eduquen des del somriure no hi hauria cap possibilitat de somiar ni de ser lliures.
