Sembla ser que divendres dia 4 de maig ETA escenificarà la seva dissolució. Durant 50 anys, l’organització terrorista ETA ha segat la vida d’un munt de persones. Es va fundar l’any 1959 per lluitar contra la Dictadura del general Franco i va cometre el seu darrer assassinat a l’Estat espanyol (segons les fonts oficials) l’any 2009 amb la mort de dos guàrdies civils. Catalunya mai va donar suport a la violència etarra. Sí que és veritat que fins l’atemptat d’Hipercor (Barcelona, 1987), una part de la societat catalana sentia una certa simpatia cap el moviment etarra. L’Hipercor va acabar amb tota espurna de simpatia. Perquè no hi hagi cap dubte, ETA no hauria hagut d’existir mai. Un altre tema és si l’existència d’ETA va ser decisiva perquè l’Estatut de Gernika i la Constitució dibuixessin un País Basc econòmicament independent, de facto, confederal.
Per lluitar contra ETA l’Estat va utilitzar totes les eines que va poder: la informació (infiltrats i delators), la investigació, el contraterrorisme (GAL), la negociació (Felipe González, José Maria Aznar)… I la societat, i els mitjans de comunicació van comprar tot el relat que provenia de les fonts oficials. Tot el que passava al País Basc tenia una lògica en clau etarra, tot estava ben lligat i ningú es plantejava que allò que procedia del Ministeri de l’Interior pogués contenir falsedats o manipulacions. Fins que es van començar a saber casos com els de Lasa i Zabala, els de la Foz de Lumbier, la impunitat del general Galindo o el terror del quarter d’Intxaurrondo… Fins arribar al cas paradigmàtic que per ordre judicial, l’any 2003, es va tancar un mitjà de comunicació, Egunkaria, per la seva afinitat a l’esquerra abertzale. Set anys després, l’Audiència Nacional va absoldre els integrants d’Egunkaria i desmuntava tot el relat que es va muntar al seu voltant: ni donaven suport al terrorisme, ni havien escrit cap article a favor del terrorisme, ni la seva línia editorial era proetarra. Però el mal ja estava fet.
A Catalunya, arran de l’1 d’octubre, hi ha procediments de creació d’un relat que recorden una part del que es va fer al País Basc. Només amb una diferència: aquí no hi ha cap grup terrorista que mati. Però la tècnica sembla la mateixa. L’Estat té interès en fer veure que l’1 d’octubre a Catalunya hi va haver violència (tothom sap que és fals). L’Estat vol fer passar per una rebel·lió un acte democràtic (tothom sap que no va existir rebel·lió, fins i tot la justícia alemanya). L’Estat busca la manera d’aconseguir algun indici que pugui fer pensar que hi ha persecució contra els partidaris de la unitat d’Espanya (també és fals, els pocs casos d’actituds pocs cíviques no provenen, precisament, de l’independentisme). L’Estat vol fer passar els CDR com a kale borroka (és mentida perquè malgrat els intents d’implicar-los ens accions de desordres és evident que es tracta d’un moviment molt autogestionari i no violent). La meva opinió respecte als CDR, malgrat tot, ja la vaig donar: Per evitar que utilitzin els CDR per incriminar l’independentisme millor dissoldre’ls…
Diuen que una part de les forces policials de l’Estat que investiguen el moviment independentista prové del País Basc o usa tècniques que es van fer servir contra el moviment abertzale a Euskadi. És a dir, fer que el trencaclosques es munti d’una manera perquè sembli que digui el que el relat vol que sembli i es digui.
Per què dic tot això ara?
Perquè ara ETA reapareix per dir que desapareix. I perquè per lluitar contra ETA es van fer servir eines i tècniques que anaven més enllà de la lluita contra els terroristes. I perquè una de les principals responsables d’acabar amb l’entramat parapolicial a Euskadi, una de les persones que va treballar més a fons per desmuntar la delinqüència organitzada existent dins dels aparells policials de l’Estat va ser Margarita Robles, en aquell moment mà dreta del ministre Belloch a Interior, i avui veu destacada del PSOE al Congrés de Diputats.
Ella, que una part de la seva carrera està estretament relacionada amb Catalunya, que ha estat magistrada i que ha tingut un càrrec polític on va viure i veure com s’actua per crear un imaginari concret, pot entendre (i ajudar a fer entendre al socialisme espanyol) el què passa i el que no passa aquí.
Ara que ETA reapareix per desaparèixer que serveixi per alguna cosa més.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; l’expresidenta del Parlament, Carme Forcadell; el candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull; les conselleres i els consellers, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.
