Una cosa no se li pot negar a Sandro Rosell, i és que l’home ha assumit amb empenta la presidència del Barça, que no només per al senyor Carretero és el càrrec més important que es pot ocupar a Catalunya. Quan dic amb empenta vull dir que, en els últims dies, sembla que hagi desplegat una mena d’ubiqüitat que li permeti de ser a tot arreu sense deixar de fer moltes coses alhora.
En la seva multipresència mediàtica, Rosell s’ha fet un fart de dir (o ens l’hem fet nosaltres de sentir-ho) que ell vol ser el president de tots els socis i que vol acabar amb els “ismes”. Ni laportistes ni rossellistes, doncs: tot el camp és un clam, tenim un nom i el sap tothom. Molt bé. Però en canvi, moltes de les notícies que arriben aquests dies des de can Barça traspuen una intenció ben clara d’impugnació total, per no dir de revenja. No sembla que el tema de la presidència d’honor de Cruyff hagués d’acabar necessàriament en poc i brut com hi va acabar (tot i que em van encantar les imatges del mític holandès retornant la insígnia al taulell de recepció). Tampoc no hi havia cap necessitat d’anar a fer-li reverències al president d’Extremadura, senyor Fernández Vara, en un acte que va adquirir un to de desgreuge institucional totalment desproporcionat pel que com a molt havia estat una discussió privada que vés a saber com va anar, perquè Joan Laporta mai no en va voler donar la seva versió (i em permetria aconsellar al senyor Rosell que, el pernil de gla, procuri consumir-lo sense pa amb tomàquet; ja veurà com li trobarà més bon gust). Tampoc no crec que sigui el més encertat recórrer els mitjans de comunicació escampant nuvolots de dubte sobre la gestió econòmica de la directiva anterior sense ni tan sols esperar a haver enllestit la preceptiva auditoria. I es fa difícil d’entendre que es prescindeixi d’una revolada i sense més explicacions d’un periodista de la categoria i la trajectòria de Vicent Sanchis com a director de Barça TV, amb una alegria digna de millor causa. És normal que una nova directiva vulgui formar els seus propis equips, però les maneres i els arguments també són importants. Sobretot, si es vol ser el president de tots els socis i no es vol transmetre la impressió de funcionar a base de ràtzies.
La lectura recomanada d’avui és una novel•la que Pasqual Maragall va posar de moda ara fa quatre anys, en circumstàncies que els lectors memoriosos segur que recorden bé: Els apunyaladors, de Leonardo Sciascia. Que vagi de gust.
