Era difícil imaginar a Inés Arrimadas internacionalitzant el conflicte català. Però ho ha fet. La cap de l’oposició unionista ha volgut anar a Brussel·les (ep, a Brussel·les!) a contactar amb eurodiputats i mitjans de comunicació internacionals per intentar convèncer-los, curiosament, que no cal que facin res, que la Guàrdia Civil ja s’encarrega de resoldre la crisi política entre Catalunya i Espanya. Arrimadas també els ha assegurat que els CDR’s són violents i que els tres partits de la majoria parlamentària -JxCat, ERC i la CUP- es neguen a condemnar una violència -terrible, segons Arrimadas, però no gens evident a ulls dels tribunals alemanys- que ella mateixa diu certificar.
La gran paradoxa és que ara és l’Estat espanyol el màxim interessat en escampar pel món la seva versió dels fets a Catalunya. De fet, l’única autocrítica més o menys perceptible entre les elits de Madrid és que l’independentisme català els ha guanyat la partida comunicativa i que, ara, cal recuperar el terreny perdut entre l’opinió pública internacional. Més internacionalització, doncs.
Tant és així que Madrid intenta col·locar el missatge que la crisi política catalana no és un problema espanyol, sinó europeu, assumint el perill evident que la solució hagi de venir, també, d’Europa. Després de tancar el Diplocat, ara se’ls escapa de les mans.
