No en tingueu cap dubte: les consultes sobiranistes del passat dia 13 han estat importantíssimes. Ara el món sencer sap que Catalunya vol la independència. La difusió ha estat formidable. És cert que hi ha hagut uns resultats inferiors als desitjats però superiors als esperats. També és cert que en cap altre moment de la història haurien estat tan bons. I sobretot, és cert que ara ser independentista, malgrat els brams de la dreta espanyolista i una part de l’esquerra, és “normal”, que ja no està demonitzat, que s’hi apunten ciutadans innocents d’aquells que no volen enrenou. També és cert que alguns han fet una feina magnífica i que d’altres s’han afanyat a sortir a la foto, com era d’esperar. Sempre hi ha una desproporció entre les vegades que un surt a la foto i la seva capacitat mental, organitzativa o moral. I continuarà essent així. A Catalunya, com que som poca població, es nota més.
No en tingueu cap dubte: la sisena copa del Barça ha posat el nom de Barcelona, que ja estava de moda a bona part del món, a tot arreu, i que això juga molt a favor de la nostra personalitat històrica, o, com diuen els nostres enemics, juga a favor de l’identitarisme, que tant els molesta.
No en tingueu cap dubte: la petició popular, acceptada al Parlament de Catalunya, de prohibir les curses de braus, ha fet la volta al món. Estic d’acord que hi ha catalans que en són afeccionats, però ja es va cuidar el franquisme, amb l’aplaudiment general (i sense la protesta dels andalusos), de fer confondre els símbols andalusos amb els espanyols. Per això, arreu del món, fer un gest taurí vol dir Espanya. Que ara siguin precisament els catalans els pioners de l’Estat a suprimir la sangonosa festa, és una identificació més.
No en tingueu cap dubte: la política exterior espanyola és una pura catàstrofe. Els pirates de Somàlia, el segrest a Mauritània de tres cooperants catalans, el cas d’Aminetu Haidar, ple de contradiccions i de pactes secrets, a més d’errors d’un calibre que esborrona, més els discursos de Zapatero als àmbits internacionals, tan buits de contingut que el petit prestigi d’Espanya per una transició sense sang (?!) s’ha evaporat en un parell de compareixences.
No en tingueu cap dubte: ara podem. I jo crec que volem. Però no sé si en sabem…
