La legislatura del Govern d’Entesa crema les seves últimes etapes. En tres, sis o 12 mesos la ciutadania de Catalunya tornarà a jutjar i la raó democràtica de les urnes posarà cadascú on li pertoqui.
Si el 2003 Esquerra va condicionar el Govern de Catalunya que hi hagués un nou Estatut, el 2006 va fer-ho amb la intenció de desplegar-lo i obtenir el màxim finançament possible en el marc de l’Estatut bonsai de la Moncloa de Mas i Zapatero. Fruit de tot aquest procés, el PSC ha arribat a nivells de tensió inèdits amb el PSOE i CiU ha legitimat un discurs parcialment sobiranista que potser mai no hauria fet si no hagués passat per l’oposició. Aquesta situació ha ajudat a consolidar una majoria sòlida a Catalunya que és conscient que el nivell d’autogovern no és suficient. Que això de l’autonomia ja no dóna més de si és un primer pas per assolir un altre estadi en què encara no hi som: una majoria social per tenir estat propi, una majoria per la independència. Aquest efecte arrossegament de PSC i CiU i la consegüent legitimació en la societat del discurs sobiranista és, en gran mesura, mèrit de la situació creada per les decisions i condicions de pacte per les que Esquerra va apostar aquell 2003.
L’accentuació del perfil nacional de PSC i CiU respecte el que tenien abans de 2003 juntament amb l’explicació del que s’ha construït des del Govern en sis anys serà el cos central del que Puigcercós podria vendre a la ciutadania.
Però s’equivocarà si només parla de present i passat. Serà necessari que, a més, fixi una nova fita. I per fer-ho li caldrà recuperar la credibilitat perduda. En aquestes eleccions qui haurà d’anar a notari serà Puigcercós. A explicar què és allò que considera indispensable per a l’avenç nacional si algú vol els escons d’Esquerra per governar.
Hi ha qui a hores d’ara segurament ja se n’adona del harakiri que s’ha fet en intentar fundar un partit i pretendre anar a unes eleccions amb la independència com a únic punt del programa electoral. Davant d’això, Puigcercós i Esquerra tenen una opció creïble i alhora ambiciosa i pragmàtica. Una aposta que ningú no els hi ha d’explicar perquè ja la tenien ells mateixos en el programa electoral de la candidatura que va portar Puigcercós i Ridao a liderar Esquerra Republicana en el congrés d’ara fa un any. El seu programa parlava del consens social al voltant del concert econòmic. Deia literalment que ‘és imprescindible que Esquerra pacti amb aquelles forces disposades a centrar la legislatura del 2010 en l’assoliment del concert econòmic’.
Condicionar el proper govern a l’objectiu del concert econòmic és repetir l’esquema que es va fer el 2003 amb l’Estatut. Si reeditar l’operació portés aparellat el mateix èxit en l’avenç de la consciència nacional experimentat en la ciutadania i en PSC i CiU en els últims sis anys, podríem fer un salt gairebé definitiu per ser majoria els qui volem estat propi. Fer futurologia és gratis però sense risc no hi ha glòria. Ara és l’hora, Puigcercós.
