Ara hem de córrer a salvar Pablo Iglesias? (Llegiu fins al final)

"Davant d'un neofranquisme cada cop més descarat, seria un suïcidi polític que des de Catalunya no ens hi sentim interpel·lats"

Aquests últims dies estem veient com Pablo Iglesias està sent víctima de les clavegueres de la ultradreta judicial i pateix a les seves carns el cop dels mateixos poders foscos i antidemocràtics que fa anys que esclafen l'independentisme català. Crec que això ens obliga a fer algunes reflexions polítiques. Intentaré resumir en cinc punts algunes coses que em venen al cap.

Primer. A Catalunya és normal sentir veus que, davant els vessaments de les clavegueres espanyoles, asseguren que això és "problema del país veí". "Ja s'ho faran", vindria a ser el resum. "Nosaltres marxem". Eleccions generals? Ja s'ho faran. Puja l'extrema dreta? Ja s'ho faran. La monarquia no para de supurar porqueria? Ja s'ho faran. Trontolla el sistema econòmic caduc del Règim del 78? Ja s'ho faran. Pablo Iglesias, Podemos i fins i tot el PSOE s'han convertit en objectius de les clavegueres? Ja s'ho faran. És una posició legítima. Jo mateix he sentit com em sortia de dins aquesta sensació d'estar-ne fins als pebrots, la necessitat de dir "prou", ja us ho fareu. Ara bé: crec que caldria analitzar la situació més fredament. Manllevo de Gonzalo Boye la idea del "vessament": un vaixell carregat de cru enfonsat a les aigües territorials d'un país té molts punts d'emportar-se per davant les platges del país del costat. I és més: si fóssim llestos ens hauria de preocupar igual un vessament davant de casa nostra que al delta del Níger. La persecució que pateix ara Pablo Iglesias per part de les clavegueres judicials espanyoles la podríem resoldre amb un "ja s'ho farà". Seria una reacció legítima. Però crec que hauríem d'anar més enllà.

Segon. Hi ha moltíssimes raons per desentendre's del cop que està rebent Pablo Iglesias. Jo, personalment (i perdoneu l'autocita) vaig viure en carn pròpia algunes de les seves decisions que fan que ara sigui molt difícil pensar en alguna mena de "solidaritat" o "fraternitat". M'explico: el 4 de novembre, només una setmana després de l'aplicació del 155, mentre Sánchez i Cuixart feia dies que eren a la presó, mentre el govern de la Generalitat marxava cap a l'exili o es preparava per ser tancat rere els barrots de les presons espanyoles, jo encara era secretari general de Podem Catalunya. Des d'aquell càrrec i comptant amb la majoria dels òrgans del partit, vam decidir explorar la possibilitat d'establir converses amb les forces independentistes per tal de donar una resposta conjunta a la situació que es vivia a Catalunya. El cop brutal de la repressió requeria una resposta política a l'altura i, des de Podem Catalunya, enteníem que la divisió entre "independentistes" i "no independentistes" havia de donar pas a una aliança democràtica semblant a la que milions de persones van fer visible l'1-O i el 3-O. Aquell dia 4 de novembre em van fer una entrevista i vaig exposar aquesta necessitat. I vaig fer una advertència: "Avui detenen Junqueras, però l'Estat detindrà qualsevol que de veritat s'enfronti a la monarquia (...) Si algun dia Iglesias o Colau s'enfronten de veritat al règim del 78, poden córrer la mateixa sort". D'acord amb això, des de Podem defensàvem la necessitat d'establir aliances. La resposta de Podemos (amb Iglesias al capdavant) va ser fulminar la direcció catalana, destituir el secretari general. El mateix que va fer l'Estat contra el Parlament ho va fer Podemos amb la sucursal catalana del seu partit: un 155 intern decidit en una oficina de Madrid. Per acabar de tancar l'analogia, aquest 155 intern decretat a Madrid va comptar amb la inestimable col·laboració de membres del partit a Catalunya. Així va ser com els de Madrid, amb la col·laboració dels que eren partidaris d'ensenyar el seu 'no' a les votacions d'octubre, van deixar clar que, malgrat la repressió, amb els independentistes no s'hi pacta. Aquell 4 de novembre vaig dir que això era un error històric. Avui, el Pablo Iglesias artífex d'aquest error històric està a punt de ser engolit per la trituradora ultra que s'amaga als jutjats. I ara hem de córrer?

Tercer. La resposta que em surt de dins és que "ja s'ho faran". De tota manera, hi ha una qüestió que no es pot obviar: a l'entrevista vaig dir que "si algun dia Iglesias s'enfronta de veritat al règim del 78, pot córrer la mateixa sort". Recordo que molta gent em va dir: "A ell mai li passarà res perquè mai s'hi enfrontarà". Però si ara l'a por ellos judicial s'acarnissa amb Pablo Iglesias, es podria pensar que potser alguna cosa deu estar fent. I aquí apareix una qüestió fonamental: és possible que l'atac que pateix Iglesias (i per extensió el govern de coalició) sigui la prova que s'està enfrontant al règim? O simplement és que el mateix règim cada cop tolera menys democràcia i ja no li val ni tan sols amb un govern com el d'UP-PSOE? Sincerament crec que és la segona opció. Aquest govern no està a l'altura ni en matèria econòmica, ni social, ni democràtica. Malgrat que s'omplin la boca de "progressisme" no s'atreveixen a tocar les columnes de poder econòmiques del sistema IBEX-monarquia, el seu "escut social" està fet bàsicament de propaganda i, no ho oblidem, els presos segueixen presos, el "diàleg" és mentida i l'amnistia no hi és ni se l'espera. Per no parlar de l'autodeterminació, tema sobre el qual el PSOE pensa el mateix que el PP. Davant d'això, creure que l'atac judicial que pateix Iglesias i el seu govern pot estar motivat pel seu caràcter "progressista" és pura invenció. El que passa és que els ultres espanyolistes ja no toleren res que no sigui una tornada descarada al franquisme pur i dur. Així doncs, la situació és aquesta: és veritat que el govern de coalició fa pudor, però més pudor fa el neofranquisme que s'apropa a tota velocitat. Penso que davant aquesta disjuntiva, si jo visqués i votés a Madrid o a Andalusia, no tindria més remei que tapar-me el nas i votar sota la lògica del menos malo i ajudar Iglesias i el seu govern poca-substància davant una alternativa que és molt i molt pitjor. Però la qüestió és que visc a Catalunya i això no em serveix.

 

Quart. Visc en una Catalunya rebel que està farta de la lògica del menys dolent, que està farta d'haver de triar l'amo que ens pica menys. Una Catalunya on milions de persones no només estan fartes sinó que han demostrat que, a més de participar de la paupèrrima democràcia del 78 votant cada tant, estan disposades a batallar, a plantar cara i a no moure's del lloc quan un Guàrdia Civil poiós els ordena aixecar-se de terra. Una Catalunya que ha entès i que es deixa la pell per no haver de sucumbir a la perversa lògica de la Transició, que diu que l'únic que es pot triar és qui seguirà mantenint unes estructures de poder que romanen intocables des de fa 80 anys. És per això que, davant l'atac que pateix Iglesias (i per extensió el seu govern amb el PSOE) no puc acceptar que se'm demani sortir corrents a salvar Pablo Iglesias sense cap més motiu que la por que en vindran uns altres de pitjors. No.

Cinquè. Espero que el que explico al punt anterior ho tinguin clar els partits independentistes que tenen representació al Congrés, que tinguin clar el que acabo d'exposar al punt quatre. Gràcies als nostres vots, ells tenen a les seves mans la continuïtat o la caiguda del govern de coalició i hauran de decidir com es fa servir aquesta força. El vessament que està tenint lloc a Espanya afecta greument les nostres platges i crec que no ens podem desentendre de la gravetat del que està passant. No crec que serveixi un "ja s'ho faran" o un me pilla lejosDavant d'un neofranquisme cada cop més descarat, seria un suïcidi polític que des de Catalunya no ens hi sentim interpel·lats. Però sentir-se interpel·lats no pot voler dir tampoc abaixar les defenses, desmuntar l'esperit que ens va fer lluitar per no haver de triar mai més el mal menor i entrar, amb el cap cot, en la lògica d'haver de donar suport al govern espanyol que ens pica menys. Això també seria un suïcidi polític. Si alguna força independentista té la temptació de fer servir l'amenaça del neofranquisme per fer-nos tornar a la transacció de la Transició, si alguna força independentista té la temptació d'aprofitar aquest nou soroll de sabres per enterrar la rebel·lia de l'1-O, el que estarà fent és abaixar el cap, un altre cop, i donar la victòria en safata als que empunyen aquests sabres. A mi no em pilla lejos el que li passa a Pablo Iglesias i soc conscient que les forces que l'arraconen són les mateixes que ens arraconen a Catalunya. I per això crec que ara cal "solidaritat" i "fraternitat". Però anar a treure ara les castanyes del foc a Madrid sense que l'esquerra espanyola assumeixi i corregeixi els seus errors històrics a Catalunya no és fraternitat. És ser el noi dels encàrrecs. La solidaritat s'exerceix entre iguals i la fraternitat es construeix entre iguals. L'esquerra espanyola ha de deixar de ser espanyolista. Si de veritat tenen problemes (i els tenen), fora bo que revisessin els seus postulats envers Catalunya. L'horitzó no pot ser, per exemple, que aquesta mateixa esquerra que a Espanya (i també a Catalunya) es disposi a exigir lleialtats i suport com si hi hagués algun tipus d'obligació. No pot ser que la mateixa esquerra que a Catalunya acusa cada dia l'independentisme de "supremacista", "ultradretà" i de ser "més de dretes que Superman", ara imposi la fraternitat per salvar el cul del "gobierno más progresista de la historia". Les aliances es construeixen entre iguals, no s'imposen sota amenaça. Estem d'acord: l'alternativa al govern de coalició és terrible per a tothom, a Espanya i a Catalunya. Però si de debò és tan brutal, quin problema hi hauria de fer una amnistia, alliberar els presos i fer un referèndum d'autodeterminació? Si aquestes demandes fossin totalment inassumibles per part de l'esquerra espanyola, voldria dir que, al final, abans de fer això prefereixen que governi Vox. La pilota és a la seva teulada. Sempre que les forces catalanes no es deixin fer bullying per la solidaritat i la fraternitat perverses que tantes vegades ha esgrimit l'esquerra espanyola.

 

Comentaris