“L’impacte real de la sentència del Constitucional és bastant discutible. Imagini’s que el Constitucional diu ara que Catalunya no és una nació. Bé, i què? En què es notarà això en la vida quotidiana? És a dir, la gent que no té feina en tindrà? Que posin en dubte el que vulguin, per mi el que compta és la voluntat del poble de Catalunya”. Aquest atac de realisme el va tenir ahir el vicepresident del govern, Josep Lluís Carod-Rovira, en declaracions a COM Ràdio. No consta que això signifiqui que Carod s’hagi donat de baixa del seu partit ni que Esquerra hagi renunciat definitivament a l’ideari independentista.
Dues consideracions. Primera. És evident que és més important el que som que el que ens reconeixen. Però portar això a les últimes conseqüències significa una renúncia a tots els esglaons que els catalanisme polític ha anat pujant, un a un, els últims cent cinquanta anys. Segona. Enlloc està escrit que hi hagi cap prioritat que anul·li qualsevol altre objectiu polític sempre que no sigui directament antagònic. Fa temps que la majoria va demostrar que era possible anar en bicicleta i alhora mastegar xiclet.
La política feta en base a la demoscòpia es pot acabar convertint en un parany. Ara resulta que els estratègics dels partits han descobert que el que preocupa són els efectes de la crisi. Ja era hora! Però els ciutadans individualment i el país col•lectivament són capaços de tenir més d’un objectiu, i fins i tot de tenir alhora objectis personals i comuns.
El problema és que ells saben que aquí no passa mai res, que fins ara els ha sortit de franc fer un discurs basat en el victimisme quan haurien d’estar liderant la reacció. Com pot parlar el govern de la gent que no té feina si s’ha mostrat incapaç de defensar els llocs de treball? Espanya lidera els índex d’atur a Europa i Catalunya és on més llocs de treball s’han destruït aquests últims mesos. Que no ens vulguin fer creure que la defensa del benestar i la qualitat de vida han passat per davant de res, perquè no hem pogut aplicar la llei de la dependència ni s’han complert les promeses d’ampliació al catàleg de serveis de la sanitat pública.
Efectivament, com diu el vicepresident, aquí el que compta és la voluntat del poble de Catalunya. Però perquè compti de veritat s’ha de fer respectar, sobretot si s’ha expressat amb totes les de la llei en un referèndum en el que van votar dones, homes, aturats, treballadors, rics i pobres.
