Els Jocs Mediterranis encaren la recta final enmig d’una gran indiferència -que comença a tenir un cert component militant- per part de la societat tarragonina i catalana. L’intent barroer de seleccionar el públic per oferir un bany de masses monàrquiques a Felip VI va fracassar el primer dia i ha aprofundit en el descrèdit a partir del segon. Definitivament, el rei d’Espanya i els seus familiars tenen un problema greu a Catalunya; no hi ha disponibilitat de vasalls agitant aquelles banderetes petites mentre criden visques al Borbó que els posin al davant. I sense això, la monarquia es queda en una família abusiva i insolent.
Però és que, a Catalunya, no hi ha ni plebs ni cort per a ells. La Fundació Princesa de Girona ha hagut de fer la seva festeta anual enmig de diversos encerclaments policials, aïllats dels periodistes -que, com sempre passa amb la Casa Reial, han de treballar des de lluny- i amb l’hostilitat explícita de tots els ajuntaments que trepitgen. La totalitat del seu suport popular que han rebut han estat mig centenar d’ultres convocats per Vox. Això és tot.
En aquest país la monarquia va perdre, amb un sol discurs, la protecció de quatre dècades de culte a la personalitat de la totalitat dels mitjans de comunicació del seu regne, inclosos la immensa majoria dels catalans. El cas és que no hi ha Majestat sense populatxo i aquí, sentint-ho molt, fa temps que només hi ha ciutadans.
