Dijous passat, sobre les vuit del vespre María-Milagros Rivera Garretas, durant la presentació del seu darrer llibre “La reina Juana I de España mal llamada la loca”, a la llibreria Pròleg de Barcelona, preguntava a una assistent que li havia preguntat si de debò el patriarcat havia mort, això: “¿tú tienes un patriarca en tu casa?“. Ens explicava, entre d’altres moltes coses, l’autora, la història d’una genealogia femenina que la historiografia i la política del poder no han volgut reconèixer mai, la història de la pràctica política femenina d’algunes reines d’unir territori sense guerra, tot desplaçant-se de les formes del poder polític del patriarcat.
Poques hores després, divendres, aixecàvem el dia a les sis del matí, a la ràdio, amb la notícia que una discoteca de Cornellà havia fet un reclam publicitari en motiu de la seva inauguració amb el qual convidava a “unir-se a la manada” i les notícies comunicaven, també, que l’Ajuntament denunciava la discoteca.
L’endemà dissabte el diari El País publicava d’ Isabel Coixet, hores abans dels Premis Goya, un molt valent article: la brillant directora de cinema ?que a tantes dones ens ha convidat a endinsar-nos en una sala de cinema i a fer-nos viure en primera persona ressons d’allò que vivim o podem viure? escrivia contundentment la seva història com a dona directora i acabava explicant-nos que havia proposat a directores i a actrius d’anar als premis Goya en pijama, trencant així la tradició pesada que cau sobre les dones d’haver d’anar a la cerimònia més vestides que resoltes a dir, a ser. Entenc que la proposta d’Isabel Coixet per a la cerimònia dels Goya anava en relació a les denúncies que darrerament, en el món del cinema, s’han fet arreu del món contra les violències de tants homes i que també es van fer presents aquella nit en els centenars de vanos amb què directores i actrius van reclamar més dones al cinema.
Les paraules de María Milagros Rivera Garretas a Pròleg dient que el patriarcat ha mort dins moltes dones, la ràpida reacció de la Regidora d’Igualtat de l’Ajuntament de Cornellà -i de les dones que fan part del seu equip- en denunciar la discoteca que inaugurava local amb la fotografia d’una noia jove en actitud de reclam sexual i convidant els homes a “unir-se a la manada” quan cada cop hi ha més notícies de violacions massives a dones per part d’homes en el nostre entorn, i l’article d’Isabel Coixet explicant quines formes de violència ha patit com a directora i quantes coses els homes del món del cinema li han volgut invisibilitzar, diuen, efectivament, que moltes dones hem mort el patriarcat perquè no li fem més el llit, perquè l’hem tret de les nostres cases, perquè l’hem buidat de sentit i ja no és més el nostre referent, i perquè, si algun home el vol tornar a imposar, en parlem públicament, el denunciem i deixem clar que no serà possible: no amb nosaltres, ni dins els nostres cossos.
Les dones que hem deixat de sostenir el sentit del patriarcat, que l’hem deixat morir, ho hem fet sense matar cap home, evidentment: hem fet una Revolta que va de canvi de paradigma i que no té caràcter universal, sinó relacional. La Revolta que suposa haver fet un canvi de paradigma en els nostres cossos, en el sentit amb què omplim la nostra feina, amb què vivim, en el sentit amb què movem la nostra pràctica política, transforma el món: el patriarca deixa de tenir sentit i el pren, revoltant el món, allò que ens ensenya una altra dona. Com Juana I, que va aprendre de Berenguera I el sentit de la monarquia relacional de què parla María-Milagros, com la regidora de Cornellà, que ha après d’altres dones a dir públicament què és una agressió i no una broma, com Isabel Coixet, que escriu i diu en alt tantes formes de poder masculí perquè altres dones, arreu del món, ho estan fent i li han ensenyat que, així, va morint una part important del sense sentit de la violència.
La Revolta aquesta, doncs, va de canvi de paradigma i no té retorn: per això tanta inseguretat masculina que s’expressa amb violència en els nostres temps, per això tant de vertigen de tants homes davant una pèrdua tan gran, seva, de sentit, i per això, fins i tot, el mirar a un altre lloc de l’Estat davant els assassinats i les violències masculines contra tantes dones.
Al desig expressat d’Isabel Coixet, en el mateix article, que moviments com el “me too” no esdevinguin només un “hashtag” pot respondre, segur, el canvi de paradigma que és la nostra Revolta: un lloc del que no torna mai, ja, cap dona.
