Fa uns mesos, posem fins a mitjans de l’any passat, l’Estat tenia una certa precaució a l’hora de planificar i executar la seva estratègia de repressió contra l’independentisme. Naturalment, no es devia a escrúpols democràtics, sinó a una mínima recança contra la possibilitat d’acabar essent condemnats, de forma massa vistosa, d’aquí a uns anys al Tribunal d’Estrasburg.
Aquests límits autoimposats han desaparegut completament. És més, ara l’exhibició de menyspreu cap a les seves pròpies lleis forma part de l’estratègia del sistema institucional espanyol. La presó preventiva arbitrària, basada en informes surrealistes de la Guàrdia Civil i aplicada amb crueltat, serveix per escapçar i amenaçar els lideratges polítics de l’independentisme. La persecució contra els docents catalans té l’objectiu d’intimidar la totalitat de l’escola catalana i la pressió contra els Mossos s’orienta a la por dels agents, que poden ser represaliats en qualsevol moment i sense explicacions. Els professionals dels mitjans públics són insultats i menystinguts cada dia perquè siguin conscients que pengen d’un fil.
Faltaven els votants. Però ara també els dos milions llargs que van donar la majoria a l’independentisme ja saben que a Madrid no acceptaran mai ni el resultat ni els candidats en qui van confiar. L’Estat combat els seus propis ciutadans perquè no han votat el que se’ls deia. Van robar les urnes de l’1-O i ara llencen les del 21D a la paperera… I d’això en diuen unitat.
