Aquesta manera de fer política. Aquesta manera de fer política d’exaltació de les gònades, maniquea a consciència, de la nació per sobre dels que hi viuen o hi malviuen, de “poques fites més importants en la història de l’home que la Hispanitat” i la que parla de “socialismo indigenista”. La que reivindica que cal il·legalitzar els partits “separatistes”, suspendre’ns l’autonomia, dissoldre els Mossos i tancar TV3 perquè “no hi ha llibertat a Catalunya”, la que busca activament la confrontació, la del “se siente” o la del “te jodes” o “et fots”. La del ja n’hi ha prou de tant llibertinatge i la de la “histèria hembrista” i tantes altres “histèries”. La que defensa que l’antifranquisme i les polítiques de memòria són iniciatives partidistes que atempten contra la convivència, provoquen fractura social i estigmatitzen. La que deshumanitza l’adversari i la de l'”entre tú y yo le pegamos” al que discrepa. La del poder i el seu exercici sense contrapoder popular.
Aquesta manera de fer política, que és també una manera de ser ciutadà, no la vull com a model. No la vull hegemònica, ni decisiva. No la vull. I no hi veig cap altra manera de fer-hi front que votant, argumentant, contraargumentant, dissentint, reaccionant, i, sobretot, autoexigint-nos més cada dia, com a ciutadans i com a alternativa política útil. Emular les seves formes és perdre. Perdre’ns.
