Venim d’uns mesos foscos. Foscos per la unilateralitat que ens ha imposat l’Estat espanyol, ja que en un rànquing d’aplicadors d’unilateralitat ells obtindrien la pool position. No en tinc cap dubte. I és que la presència dels cossos policials (amb un cost de 87 milions d’euros), les porres, la intervenció econòmica, el 155, la presó, l’exili i la repressió en general són unidireccionals i només tenen un objectiu: esmorteir l’independentisme, atemorir la gent de bona fe que somia i treballa amb insistència per tenir un país més just, més social i més lliure que el que tenim ara, i desarticular i esclafar a tots aquells que han triat treballar pel país des de la política. L’Estat espanyol viu en un absurd democràtic immens que fa que els seus dirigents -o la majoria dels seus dirigents, per ser justos- no vegin més enllà de l’aplicació de la justícia com a arma llancívola contra la democràcia i l’esclafament dels drets civils i polítics com a via per resoldre el desafiament democràtic que planteja l’autodeterminació de Catalunya.
Els estrategs de la Moncloa havien previst que l’obscuritat dels darrers mesos s’acabaria amb un espetec de focs artificials. Es pensaven que amb un gran desplegament de mitjans hostils al sobiranisme i amb la celebració de les eleccions del proppassat 21 de desembre aniquilarien definitivament els anhels sobiranistes. Que les eleccions servirien per retornar a l’ordre establert per la Constitució de la mà dels tres partits que han aplicat el 155. Tanmateix, el guió que havien escrit no s’ha acomplert. Al contrari. I és que contra tots els pronòstics, les forces independentistes van acumular més vots (uns cent mil) i van revalidar la majoria absoluta al Parlament de la passada legislatura. Així doncs, malgrat la brutal repressió dels dies previs a les votacions, les urnes van demostrar que a Catalunya hi ha una majoria que ha resistit tots els embats i que té la intenció de continuar defensant l’exercici de la democràcia, la restitució de les institucions, el retorn del govern legítim i la continuació de la construcció de la República.
Ara cal respectar el resultat sortit de les urnes. Els han de respectar els independentistes, assumint els encerts i els errors però també que la passada legislatura es va acabar amb la proclamació de la República, i els han de respectar els unionistes que no han aconseguit la majoria suficient per triar un nou president i constituir un govern. L’oposició sembla ser que ha quedat prou descol·locada amb tot el que està passant a Catalunya.
Abans d’ahir va començar una nova legislatura. Ho va fer amb dos grans discursos. El primer, per emmarcar, d’Ernest Maragall, que va actuar com a president de la Mesa d’Edat del Parlament. Va fer un discurs valent, immens, recordant els presos i el president i els consellers que són a l’exili, exigint democràcia, recordant que l’Estat “no sap guanyar, ja que només vol derrotar, imposar, humiliar i castigar els adversaris polítics, als quals tracta d’enemics”. El segon discurs va pronunciar-lo el flamant nou president del Parlament, el M. Hble. Roger Torrent, que va adoptar un to més institucional, menys agosarat i més conciliador, en consonància amb el que havia estat el to de la sessió constitutiva del Parlament de la dotzena legislatura. Algú deu haver-li aconsellat que és millor començar amb calma i una mica de vaselina que no pas amb un nou sotrac.
Ara bé, que la sessió de dimecres fos més o menys planera no vol dir que estigui tot resolt. Ens equivocaríem molt si ho penséssim. El camí que cal recórrer és molt complicat i costerut i res no fa pensar que els partits unionistes vulguin canviar d’actitud ràpidament. La següent parada és la investidura del president Carles Puigdemont i la restitució de tots els membres del Govern que desitgin continuar treballant per la independència. Per a fer-ho i continuar el camí, caldrà molta intel·ligència, molta seguretat, molta estratègia, molta generositat i molt savoir faire. No ens podem permetre errors perquè ara es pagarien molt cars. En política, la diferència entre els uns i els altres l’estableix qui parla més clar i qui sap actuar combinant objectius, idees i generant sinèrgies amb els que competeixen pel mateix espai polític. Sempre guanya el que sap respectar les obligacions contretes amb els electors i demostra tenir una bona capacitat de llegir la realitat de cada moment, de seduir amb paraules veraces i fets irrefutables. Ara cal aplicar aquesta recepta. Ja sabem que les forces unionistes no saben com cuinar-la. Ells hi han posat molts ingredients repressius i no se n’han sortit. Nosaltres, que hi hem posat la força i el cos de la gent, la il·lusió, els ostatges, els exiliats i tots els sacrificis que implica el 155, encara som aquí. Per tant, no defallim. Perquè, com deia Ernest Maragall, “el país serà sempre nostre”. I jo hi afegeixo: “si som intel·ligents”. Per tant, seguim.
