Aquest "Gobierno Feminista"

"A qui calia, ara, un aeroport amb el nom d'un senyor que ja té avingudes i carrers per tota Catalunya?"

Serà una mica normaleta aquesta setmana que comença?, ens els podrem menjar amb calma, els galets?, perquè això d'acabar el darrer trimestre de l'any de manera estranya se'ns comença a fer habitual: ja van dos anys que hem d'acabar abans d'hora escola i universitats i enguany, a més, a tocar de Nadal, hem tingut barris aïllats durant hores com el de la Barceloneta i bona part del teixit comercial aturat durant tot un dia a vigílies de compres i de comandes nadalenques. I és que hi ha hagut Consejo de Ministros a la ciutat de Barcelona i han calgut més de mil policies vinguts expressament, desenes de carrers tallats, helicòpters sobrevolant la ciutat, i notícies de capvespre creant relat de violència. Tot molt normal, vaja.

 

Si allò de l'any passat del 21 de desembre, quan el Gobierno de España després de suspendre la legislatura i de destituir un govern sencer va convocar unes "elecciones en aquella comunidad autónoma" va ser un la maté porque era mía, això d'aquest any de fer a Barcelona un Consejo de Ministros ha estat un tú calla y ten la cena preparada, que hoy vengo con mis amigos. Val la pena recordar que l'any 2017 governava el Partido Popular a Espanya i que enguany, després d'una moció de censura sobtada, governa el Partido Socialista Obrero Español.

 

Els dies després del canvi de govern, quan els socialistes van acabar de configurar el seu gavinet de ministres, a diversos mitjans de comunicació apareixia el titular que "aquest era el govern més feminista d'Europa". I no. Ja ho hem vist, que no: que no va de dones ni de quantitats, sinó de maneres de fer política, això del feminisme.

 

Se n'ha escrit molt i se n'ha parlat més, de l'absurditat de fer un Consejo de Ministros a Barcelona el 21 de desembre, així que em concentraré només en tres aspectes que considero rellevants i que aporten a la interpretació que faig de que aquest Gobierno no només no és feminista, sinó que és, bàsicament, patriarcal: els diners, la manca d'empatia i imposició, i el contingut. Sí: la quantitat de diners que ha costat fer el Consejo de Ministros a Barcelona i que aquest Gobierno podria haver destinat, per exemple, a polítiques socials aquest mes de desembre. La manca d'empatia amb la ciutadania catalana: sí, perquè no ens calia un moment més de tensió aquest any, i perquè no ens calia una mostra més d'aquí mando yo. I el contingut, sí, també: perquè no calia muntar un dispositiu brutal, caríssim i tens, per fer-nos saber un cop més que la política del poder on deia que no ara pot dir que sí, amb això dels salaris i els pressupostos, i perquè no calia venir a dir, a Catalunya, un altre cop, que hem de tenir clar que va per anys això de no reconèixer que les dones també hi som, a la història i al present: perquè a veure, a qui calia, ara, un aeroport amb el nom d'un senyor que ja té avingudes i carrers per tota Catalunya?

 

 

Què pesada, la política patriarcal!, què previsible, què avorrida, i què perillosa! El dia que les dones, totes, ens en cansem del tot, no hi haurà prou helicòpters!

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?