– Però a veure, ell et maltracta?
– Físicament, no. Però diu que si el deixo em matarà.
– Et maltracta psicològicament?
– Sí, molt. I econòmicament.
– Econòmicament? Què vols dir?
– Es queda tot el que guanyo, perquè diu que ell administra millor que jo. I no em dóna res de res. Per exemple, tinc trencada la finestra de la meva habitació, i entra fred i soroll, però diu que no tenim cèntims per reparar-la, i va i ahir es compra un ordinador nou, dels d’última generació, i ha muntat una festa per ensenyar-lo als seus amics.
– Quina barra!
– I com això en tot. Tot el que faig jo, no val res. Tot el que fa ell és meravellós.
– Com ara?
– Mira, ell fa esport i a mi no em deixa apuntar-me ni a un gimnàs.
– Però si tu guanyes molta pasta!
– Sí, i se la queda ell!
– Doncs denuncia’l!
– No puc! Ell és jutge i diu que tots els jutges fallaran a favor d’ell. I diu que em faig la víctima quan visc com una reina, sense preocupar-me d’administrar ni d’invertir. Però ell va a Armani i jo a les rebaixes!
– No hi ha dret!
– I saps que diu? Que ell, els meus diners, els envia a l’Índia, a ajudar criatures, i que sóc insolidària i egoista.
– Però és veritat?
– I ara! Si porta un tren de vida que no pot sortir del seu sou de jutge! I a sobre diu que jo només miro per mi. Per mi! Però si no em deixa ni treure’m el carnet de conduir ni el passaport. I saps com em pago les coses imprescindibles? Sisant de la compra! Si ho sap, em mata. És com una xucladora: tot per a ell, res per a mi. I encara vol que estigui contenta.
– Dona, divorciar-se és un pas molt fort, això és veritat. I arriscat.
– Però és un dret, no? Quan no es pot viure amb l’altre, per què he de viure sotmesa? Ell diu que el matrimoni és sagrat i que no es pot trencar. I que em matarà. Estic espantada, saps?
Aquest diàleg no és entre dues amigues. La noia acusada de victimisme i d’insolidaritat és Catalunya. I el seu marit és Espanya. La pregunta és: no havíem quedat que tothom acceptava la llei del divorci?
