1. Qualsevol pregunta amb més de dues opcions és un parany i, en conseqüència, és un escenari inacceptable. La gent que reclama múltiples respostes no ho fa de manera innocent ni de bona fe: saben que dividir les possibilitats de resposta atomitza l’electorat i, en conseqüència, és probable que cap opció arribi al 50 per cent de les respostes. A partir d’aquí, apel·lar a la divisió social i afirmar que la independència no és majoritària seria qüestió de fraccions de segon, per obrir un escenari de negociació i diàleg amb l’Estat que ens pot fer perdre dues o tres dècades. Només cal veure qui demana més de dues opcions per detectar-los la cua de palla rere la jaqueta.
2. Qualsevol proposta de tercera via ha de venir, inevitablement, de l’Estat espanyol. I ha de ser concreta, calendaritzada i realista. De res no em serveixen les propostes intermèdies sorgides de Catalunya: no tenen cap credibilitat ni cap possibilitat de ser aplicades sense el concurs de Madrid. El dia que el govern espanyol ofereixi una proposta ferma ja en parlarem. És a dir, no en parlarem.
3. La pregunta ha de ser tan senzilla que sembla mentida que s’hagi de recordar de tant en tant: vol vostè que Catalunya sigui independent? SÍ o NO. Aquest i no cap altre és el debat vigent i aquesta és la pregunta que vol votar la majoria social catalana, com ha demostrat en diverses ocasions amb manifestacions massives al carrer. No hem arribat fins aquí per votar si volem un model federal asimètric amb qui, per cert, ja ens ha dit mil vegades que no. Si ho fem, al final farem el ridícul més gran de la història de la Humanitat.
4. La gent que vol un Estat federal, o confederal, o com li vulguin dir, però que no volen que Catalunya sigui un Estat europeu independent (com ho són Irlanda, Noruega, Dinamarca o Suïssa), ha de votar que NO perquè no volen separar-se d’Espanya. No dic que no vulguin la sobirania per a Catalunya, però si es volen federar o confederar amb Espanya (la qual cosa em sembla esperpèntica però legítima) vol dir que volen continuar-hi vinculats. I jo no ho vull de cap manera perquè ja hem vist el pa que s’hi ha donat durant 300 anys. Ser independent no vol dir estar federat. És que el Quebec és independent? O potser ho és el cantó de Zug? Que potser Alabama és independent? Que no ens enredin: o s’és independent o s’està federat. Les dues coses alhora no poden ser.
5. Em fa gràcia la gent que demana que no es pressioni ICV per arribar a un acord sobre la pregunta amb l’argument que fer-ho pot ser contraproduent. Sovint és la mateixa gent qui pressiona infatigablement CiU en el mateix sentit, sense que sembli que això sigui contraproduent. Em pregunto per quins set sous s’ha d’anar amb tanta cura per tal que ICV se senti còmoda amb la pregunta escollida. Estic d’acord que cal atendre i vetllar per les seves necessitats ideològiques, però no són els únics que en tenen. És que la CUP no té un perfil ideològic marcadíssim i el cor li demanaria, per exemple, que la pregunta inclogués una referència al model econòmic del futur Estat i als Països Catalans? El mateix podria dir d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) o fins i tot de Convergència. Tots, però, fan rebaixes en els seus plantejaments per tal de trobar un punt de confluència. Aquesta és la grandesa dels moments històrics: que tothom cedeix per assolir un bé major.
