Apunts processistes d’estiu (2019)

"L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí"

Eixamplar la base. Tinc un amic que diu que si a la CNT-FAI li dónes un 48% del vot, no només et fa la independència sinó que t’arriba a les portes de Moscou. La boutade té un fons molt cert: la força electoral és relativament important si estàs disposat a exercir un altre tipus de força, i la necessitat de legitimitat és inversament proporcional a la contundència que estiguis disposat a aplicar en els mètodes. La prova d’això és el mateix estat espanyol: que els independentistes siguin o no majoria li és indiferent, ja que per ell no es tracta d’un tema de legitimitat sinó de principis, i té la força per imposar-ho. Ara bé, l’independentisme català ja ha demostrat que ni vol ni sap ser la CNT-FAI, i tampoc disposa dels mecanismes coercitius d’un estat. Per tant, no té altra manera de fer complir la seva voluntat que no sigui acreditant majories democràtiques. N’hi ha prou, de superar clarament el 50% del vot en eleccions de tota mena? No, tal com és l’adversari, clarament no. Caldran altres coses per guanyar. Però en el context UE i amb les limitacions metodològiques que s’ha autoimposat l’independentisme català, acreditar majories clares és una condició necessària. 

 

(Des)control del territori. Hi ha sectors de l’independentisme que prediquen una nova DUI seguida d’una operació, diuen, de “control del territori”. Confonen controlar el territori (prendre el control de les fronteres i les infrastructures bàsiques i, subratllat i en negreta, fer-les funcionar) amb descontrolar el territori (tall indefinit de les carreteres, ocupació d’infrastructures bàsiques, i impedir que funcionin). Vull pensar que són conscients de la impossibilitat de la primera opció, –a no ser que en els seus somnis humits imaginin el cos de mossos d’esquadra no com una policia judicial autonòmica espanyola, que és el que és, sinó com una milícia d’alliberament nacional disposada a tot–, i vull pensar també que són conscients de la dificultat de la segona opció.

 

Referèndum acordat. No hi ha independència si l’estat espanyol no es retira de Catalunya (forces de seguretat, exèrcit, etc), si els altres estats no et reconeixen i estableixen relacions diplomàtiques amb tu, i si la teva població no liquida els impostos a la teva Hisenda, no compleix les lleis del teu Parlament i no se sotmet a l’autoritat dels teus jutges. Resulta molt difícil d’imaginar que tot això pugui passar si no és conseqüència d’un procediment acceptat per totes les parts, és a dir un referèndum acordat. Una altra cosa ben diferent és intentar fer veure que l’estat espanyol accedirà al referèndum a base de posar-hi majories electorals clares i molta paciència: això també és independentisme màgic, hi ha coses que només passen a democràcies consolidades com Canadà o el Regne Unit. De la mateixa manera que no em sé imaginar una independència que no vingui d’un referèndum acordat, no em sé imaginar una referèndum acordat que no vingui d’una estratègia de desobediència civil sistemàtica i massiva que, si vol ser realista, ha d’assumir els costos d’una repressió molt més dura que no la patida fins ara. 

 

Desobediència. La desobediència institucional té les cames molt curtes. I després dels fets d’octubre de 2017, encara més. Fa dos anys l’estat es va mirar entre estupefacte i incrèdul com el Govern de la Generalitat s’anava passant pel clatell totes les advertències i requeriments del poder judicial i del Tribunal Constitucional. Això ja no tornarà a passar, i la prova és que per allargar uns dies una pancarta en un balcó el President Torra ja afronta una inhabilitació. Una estratègia de desobediències institucionals és el camí més directe a la decapitació absoluta del moviment. Si ens volem quedar sense polítics, no hi ha millor camí que aquest. L’única desobediència políticament útil és la civil, i això vol dir un esquema en què els polítics no s’arrisquen personalment i en canvi els ciutadans sí. Sona dur i sona lleig, però al meu entendre és així. I només és possible que la base independentista ho assumeixi i ho practiqui si té una confiança absoluta en els seus polítics, cosa que ara no passa. Potser hi ajudaria que almenys els polítics de segon rang rotessin en els seus càrrecs i passessin temporades com a civils desobedients, assumint-ne les conseqüències al costat dels seus conciutadans. Però crec que els líders cal protegir-los. De líders n’hi ha ben pocs, i ja hem vist les conseqüències d’exposar-los a la repressió.

 

 

Unitat. No hi ha paraula més rebregada i prostituïda en el debat polític català. Uns l’han convertida en un mantra per amagar la seva debilitat interna i desgastar l’adversari, i els altres hi han afegit “d’acció” sense moure un dit per aconseguir-la. No sóc optimista, la naturalesa dels partits és la competició. Segurament si la societat civil fos capaç de tenir una agenda pròpia i potent al carrer, els partits s’ho pensarien molt abans de desmarcar-se’n. La meva sensació és que la unitat d’acció possible passa per la cel·la de Jordi Cuixart i no té per què tenir en compte els partits, almenys al començament.

 

 

Comentaris (11)
Boris Fa 4 mesos
Segons el Sr. Voltas, els partits ja no volen enfrontar-se mes al estat, no perquè tinguin por, no és per això, és perquè no serveix de res. Si voleu la independència començeu a desobeir vosaltres que el polítics no ho farem. Per això pactem. Però li falta dir que com el govern de Vichy el govern català s'unira a la represio (mossos).
Ramon Fa 4 mesos
Segons ERC, Jordi Pujol havia d'haver proclamat la independència... quan ERC no era independentista! I els molt tarats també deien que no ho va fer perquè no volia, ja que tenia majoria absoluta al Parlament. Després van posar el país sencer en grapes enemigues amb idèntic argument. I van afegir-hi que si ells tinguessin 68 diputats proclamarien la independència "avui mateix". ERC hauria de demanar perdó als catalans en general i a Jordi Pujol molt en concret... si tinguessin un mínim d
Indepe Fa 4 mesos
Lo has clavado voltes. Gracias!
Perplex Fa 4 mesos
Quin pajaru! Els politics no han d'arriscar personalment. Els ciutadans si. Però en quina revolució a passat això? Ai, ai! Voltes! Voltes! No tot val per justificar una rendició
Sergio Fa 4 mesos
Heu estat massa ben acostumats. El meu país d'origen (Perú) es va alliberar del jou espanyol quan vam poder superar les pors que transmets. Aquest espectacle de defensa de l'establishment polític català cada dia es mes lamentable. Molt més estratègic sería deixar que ciutadans que si estan disposats a desobeir facin de polítics. #11STotsAlParlament
Ramon Fa 4 mesos
Dir abans el que ara diu ERC era ser "una rata". I dir ara el que ERC deia abans és ser "hiperventilat".
Ramon Fa 4 mesos
Segons ERC, Jordi Pujol havia d'haver proclamat la independència quan ERC no era independentista. I que si no ho va fer era perquè no volia, ja que tenia majoria absoluta al Parlament. Vint anys després van posar el país sencer en grapes enemigues amb aquell mateix argument. I van afegir-hi que si tinguessin 68 diputats proclamarien la independència "avui mateix". ERC hauria de demanar perdó als catalans en general i a Jordi Pujol molt en concret... si tinguessin un mínim d'honradesa. Per
LSO Fa 4 mesos
Que repugnante hablar de que Ñ es la propietaria de cat. que bajeza moral pensar así. Es la mentalidad del marido maltratador que se considera dueño de un ser humano. Nauseabundo.
Isma Fa 4 mesos
Em fa molta més por aquest independentisme realista i analític que no pas els exabruptes fanàtics i místics del pastisser boig i la seva colla d'il.luminats. Els antagonismes personals gairebé irreconciliables em tranquilitzen. No tenir majoria per reformar l'Estatut i que segons els 'màgics', tingueu la 'majoria social' per constituir un 'Estat', també em tranquilitza. La comunitat internacional sap sumar. 47%. Els saquejadors del 3% (en realitat més) ara ho troben a faltar. Però encar
DESOBEDIENCIA Fa 4 mesos
Que manida/rancia la jerga "unionista/anexionista": "lo que es España lo decide el pueblo español y no una pequeña región/provincia". Pobres gentes que memoria más corta! No era Cuba una provincia española? No era Flandes parte de la Corona Hispánica? No lo eran los Virreinatos de Nueva España y Nueva Granada? De verdad creeis que podrías contra 2 millones y medio de indepes que contara con una milicia liberadora de 150.000 personas y el apoyo de Rusia por haber llegado a un acuerdo par
Al autor Fa 4 mesos
Habla como si los ciudadanos no fuesen imputables. ¿Que desobediencia civil?. ¿No van a respetar los semáforos?. Mire a la tal Carrasco. Es una civil y un poco más y termina en la Audiencia Nacional...que no señor...que lo que es España lo decide el pueblo español, que es su legítimo propietario. Nunca una pequeña parte de una región...creídos...
Xavier Fa 4 mesos
Això que diu es allò que combatim, amb més o menys intensitat, des de fa 300 anys. Tenim dret a pensar i decidir per nosaltres mateixos però vostès fien la esperança de la nostra derrota en la policia, els jutges i l'exercit. No tenen cap pla q posi per davant respecte al pensament dels sobiranistes, no els cal, i vostè preferiria veure els seus veïns a la presó abans que comptar-nos davant una urna en igualtat de condicions. Aquests són els veïns amb qui compartim l'espai públic.