Apunts de pre i post campanya

Punts forts i febles dels partits amb representació al Parlament (II)

Ara fa unes setmanes en aquest article analitzava les perspectives de cada formació en aquest cicle electoral. Ara estem a l’equador: amb la certesa dels resultats del 28 d’abril i l’horitzó de les eleccions municipals i europees.

 

ERC: Ha estat el gran partit guanyador de les eleccions. Ha superat Junts per Catalunya en la batalla de l’independentisme, En Comú Podem en la de les esquerres, el PSC en la del vot útil contra les dretes i, el més important de tot, ha derrotat el seu propi fantasma de guanyar sempre a les enquestes i mai a les urnes. La victòria és més important del què sembla perquè si sap consolidar aquest èxit pot esdevenir, finalment, el gran partit de centre-esquerra a Catalunya. La importància es redobla pel fet que les passades eleccions eren en clau espanyola -i van guanyar- i les pròximes són les municipals. I aquí, la potent estructura territorial i el vent de cua que ara mateix té ERC els fan favorits pel 26M. I sortir favorit en uns comicis, per allò del cavall guanyador, els dóna uns quants cossos d’aventatge.

 

PSC: Si és conscient que ha guanyat el PSOE i no el PSC, i més concretament Pedro Sánchez i la por a un govern de dretes, el bàlsam de diumenge passat pot ser un bon punt de partida per a les municipals, allà on el socialisme català també és fort. Això sí, també hauria d’analitzar perquè ERC ha fet forat en barris que tradicionalment han estat majoritàriament socialistes, especialment alguns del Baix Llobregat. Aquesta reflexió també pot servir per les eleccions al Parlament que –quan siguin- haurà de plantejar-se si van a rascar vots a Oriol Junqueras o a Ciutadans.

 

En Comú Podem: Han aguantat prou bé unes eleccions on podien pràcticament morir i només han quedat ferits. Ara caldrà comprovar si són a temps de recuperar els vots perduts i que resulten indispensables per retenir les alcaldies guanyades el 2015, especialment la de Barcelona, que va conquerir per uns pèls que ara mateix no té. La figura d’Ada Colau esdevindrà clau com a impuls del moviment i això fa preveure una campanya (encara més) personalitzada en ella. Influirà molt més això que el paper que pugui tenir Pablo Iglesias en la configuració d’un hipotètic govern de coalició amb el PSOE: això ha quedat congelat fins després del 26J.

 

Junts per Catalunya: Té tres opcions: 1.- Fer una lectura pessimista dels pitjors resultats d’aquest espai (representat durant anys per Convergència) en unes eleccions espanyoles. 2.- Fer una lectura optimista de com, sense pràcticament organització de partit, sense pràcticament programa ni rumb electoral (encara menys en unes eleccions espanyoles) i amb canvis constants de cares, ha aconseguit set diputats, només un menys que a les eleccions del 2016. I 3.- Fer una barreja de cada i mirar amb lupa la sensació agredolça de diumenge. Potser –i només potser- el què més li cal a un dels partits vinculats amb l’ordre és precisament això, una mica d’ordre.

 

Ciutadans: Igual que li passa a Junts per Catalunya, els resultats de diumenge tenen un component agredolç. A ningú se li escapa que passar de 32 diputats a 57 al congrés dels diputats és un motiu objectivable de satisfacció. Ara bé, el seu resultat té quatre peròs per als seus interessos: 1.- No ha aconseguit contribuir a un govern de dretes 2.- Havia situat unes expectatives superiors als 60 diputats 3.- No ha superat el PP en el seu intent de fer-se amb el lideratge d’alternança al PSOE i 4.- A Catalunya no han millorat resultats respecte el 2016 i els han empitjorat respecte la victòria del 2017. I aquí cal afegir que les eleccions espanyoles eren la gran aposta de Ciutadans. La feble estructura territorial, tacada a més per les tupinades en primàries autonòmiques, augura unes eleccions difícils per a la formació d’Albert Rivera.

 

 

PP: Són els grans derrotats de diumenge. La desfeta és indissimulable i no es pot camuflar amb res. Per sort o per desgràcia, ara el PP té unes noves eleccions que poden acabar d’enterrar el lideratge de Pablo Casado o bé frenar l’hemorràgia. Conscient d’això, Casado ha agafat la pistola i ha decidit jugar a aquella ruleta russa que desaconsellen tots els manuals polítics: canviar d’estratègia i de missatge en ple cicle electoral. Ha passat d’oferir ministeris a Vox (avui fa una setmana) a qualificar-los d’extrema dreta per terra, mar i aire i acusar Santiago Abascal de vividor. A corre cuita ha anunciat l’enèsim viatge al centre i això només pot comportar o una recuperació d’un vot més centrat (com el que representen alguns barons) o bé una pèrdua de confiança de credibilitat i de vots en favor de Ciutadans, de Vox i de l’abstenció.

 

CUP: La dinàmica de la CUP no té res a veure amb cap de les sis estratègies anteriors. Ha decidit no participar a les eleccions espanyoles del 28 d’abril ni a les europees del 26 de maig. Però sí a les municipals d’aquell mateix dia on, per voluntat pròpia, el què realment determinarà un bon o un mal resultat seran les realitats de cada poble i ciutat, especialment en aquells on van aconseguir l’alcaldia el 2015. Però des de diumenge, la CUP té un nou front per la reflexió: els més de cent mil votants del Front Republicà i que ja saben que sempre els tindrà com a base electoral.    

 

Comentaris (4)
Erc ja no es independentista, no fotem. Fa 6 mesos
Si pot enganyar gent donç que els aprofiti.
Pregunta Fa 6 mesos
Erc farà autonomisme?
Olivetta Fa 6 mesos
Fa temps que penso com Ud.JORDI ,Crec que es una especie gairabe desapareguda ,en diaris i radios,.TINC TANTA RABIA que me juro que no oire ni veure res.despres me olvido i caic.
Jordi Estelada Fa 6 mesos
Interessant anàlisi. Tant de bo tots els periodistes fossin així de neutrals, objectius i equànims. Em pensava que eren una espècie desapareguda!