ERC: És el partit que va guanyant… a les enquestes. És la força i el taló d’Aquil·les de les seves campanyes: la creença en els sondejos. Un professor em deia a la universitat que les enquestes són com la colònia: va bé per ensumar per on van les coses però si te les beus et pots intoxicar. ERC és ara per ara el partit que pot competir pel vot amb més partits. Pot rebre vots de l’espai post-convergent, pot suplir una part de la CUP quan no es presenti, pot robar vots als Comuns i fins i tot al PSC. Però el recorregut pot ser d’anada i de tornada, és a dir, tan pot ser el partit majoritari (si sap aplegar tots aquests àmbits) com tenir fuites d’aigua en cadascuna d’aquestes fronteres. La manera com gestioni aquesta posició de ròtula acabarà de determinar si esdevé la guanyadora del cicle electoral o, pel contrari, no s’acaba de distanciar de les altres opcions.
Junts per Catalunya: Si hagués escrit aquest article fa uns dies hauria fet la broma d’escriure “Junts per Catalunya… o la Crida, o el PDECAT, o com es diguin”, però ara la cosa ha quedat més clara pel cop de puny sobre la taula que ha donat Carles Puigdemont. Aquest és el principal punt fort i feble d’aquest repte electoral que té per davant i que tants bons rèdits va donar-los el 21D; el d’apostar per la figura del 130è president i el què representa. La seva estratègia és arriscadament diàfana: el que digui Puigdemont. I a diferència d’ERC, el flirteig per fer llistes transversals no contempla posicions que no siguin radicalment independentistes. Això li dóna un posicionament tant clar com delimitat: la base no s’ha d’enxamplar sinó que s’ha d’enfortir.
CUP: Podria haver redactat aquest document sense citar-los perquè oficialment, de les tres pròximes eleccions només en participaran a unes, les municipals. No prendran part a les europees i a les espanyoles podrà veure en què queda l’experiència de Poble Lliure. I si evita la trencadissa, pot resultar interessant aprofitar la circumstància per constatar la resposta en unes eleccions que no són les seves. Un bon resultat de la plataforma que més s’assembla a la CUP li servirà per veure quina és la base que té consolidada i amb la que podrà comptar sempre. Als municipis on tenen opcions de governar, les dinàmiques locals tenen un pes més específic però també pot esdevenir la cantera des d’on poden continuar formant els líders del futur. Perquè sí, la CUP té líders.
Comuns: Ni ERC, ni JxC, ni CUP. Una de les formacions que més s’hi juga en aquestes tres eleccions són els Comuns. Són, potser, els qui poden tenir una situació més delicada. No els va gens bé que la primera batalla sigui l’espanyola perquè la campanya anti-dreta del PSOE els pot robar molts suports per allò del vot útil. I uns mals resultats el 28 d’abril poden tenir un efecte desmoralitzant de cara als comicis que s’esdevindran tot just un mes després. I la cita del 26M és massa important pels comuns com perquè tregui mals resultats. Són les europees, allà on va començar tot amb la sorpresa de Podem el 2014. I un fort descens es llegiria com un declivi. I a la urna del costat, les municipals: tot el què no sigui una repetició de les victòries a Barcelona i Madrid s’interpretarà com un fracàs que obligarà a reconsiderar el futur més immediat del moviment.
PSOE-PSC: Ben al contrari, els socialistes poden sortir a les campanyes amb la tranquil·litat de saber que no tenen res a perdre. Han tocat tan fons en els últims cicles electorals que ara només poden fer que créixer. I el millor que pot encarnar aquest renaixement de les cendres és el seu líder, Pedro Sánchez, que ha sabut vèncer als barons del PSOE, a la premsa madrilenya, a un govern del PP i a qualsevol enquesta apocalíptica. Si aprèn bé de l’error abstencionista d’Andalusia, la pèrdua de la Junta pot ser un dany col·lateral si –gràcies a Vox- sap tornar a mobilitzar les seves bases, que continuen sent molt sòlides però un punt desconcertades i envellides. Però amb el sempre exitós discurs de “compte que ve la dreta. Però ara segur que sí, eh!”, pot arribar a atraure sectors podemites i fins i tot algun independentista que no recordi allò del 155. Ara bé, que ningú esperi cap gest amb Catalunya durant la campanya: ara que han trobat el punt, no es mouran ni amb aigua calenta del relat diàleg i llei. Diàleg per diferenciar-se del PP i llei per separar-se de l’independentisme.
Ciutadans: Els pot passar com Coutinho: o comencen a justificar ja la seva utilitat o els seus l’abandonaran. És, juntament amb Podem, els que més se la juguen a les eleccions espanyoles, europees i municipals, per aquest ordre cronològic i d’importància. Això passa no ja per guanyar les eleccions (una cosa que fa un parell d’anys havien arribat a contemplar) sinó per poder governar i començar a gestionar poder de veritat. L’ideal per Albert Rivera seria que amb els seus vots n’hi hagués prou per sumar només amb el PP o només amb el PSOE, però els números no donen més de sí a banda i banda. Campanya difícil si es volen diferenciar de Vox i assemblar-se més a un partit liberal europeu normal i corrent però a l’hora flirtejar amb els votants d’Abascal. I un mal resultat a les espanyoles pot tenir un efecte contagi als municipis, allò d’on va més mancat per poder acabar de teixir la seva principal debilitat: una organització territorial potent.
PP: Igual que el PSOE, pot recuperar-se del drama que li pinten les enquestes si sap jugar a ser l’autèntic partit de dreta. Ha hagut de recòrrer a un video d’Epi i Blas per fer veure als seus potencials votants que una dispersió de vot en aquest àmbit ideològic pot comportar, paradoxalment, una victòria estèril i una renovació del govern socialista. Això implica reconèixer que votar Vox és com votar el PP però els hi és exactament igual. I aquest desacomplexament els pot jugar a favor si es limiten a vendre el que són: l’únic partit que pot desallotjar Sánchez de la Moncloa i també l’únic que pot aplicar el 155 el primer dia que governi.
